Autor de narrativa, de novel·la preferentment, es capbussa també en l’assaig, sobretot en temes de l’actualitat socio-turística que afecten la marxa de la nostra societat i el manteniment dels nostres valors territorials.
Siempre que en la lista de compra llevo anotado “laurel”, irremediablemente se me pasa por alto. Como si no fuera artículo o manjar de entidad. O quizá sea porque en el parque público o en los jardines particulares se cultiva o se puede ver bien, el laurel, al que, dicho sea de paso, en la intimidad también se le puede llamar llorer, loureiro o areñotz. Segueix llegint →
El Sr. García Albiol, dirigente del PP catalán, a primeros de este mes de marzo lanzaba al aire: “una parte de los inmigrantes sólo se ha afincado en la ciudad (Badalona) para robar y para beneficiarse de las ayudas sociales”. Palabras acusatorias sin destinatario o nombre concreto. La llama está encendida: cualquiera que no obedezca a los rasgos supuestos de haber nacido en Badalona, o Teruel o Granada o Argamasilla es susceptible de ser considerado reo. Segueix llegint →
El Port de Catarroja, en els profunds anys 50, sempre tenia marxa i moviment. Quan no era la imatge de sant Pere, patró dels pescadors, tret a passejar en barca per beneir l’Albufera, eren els colps i martellades de l’últim calafater, el ti Caragol. L’últim calafater…, expressió que sona a melangia, a passat, a oblit… Segueix llegint →
Després de segellar-se les portes amb pulcritud automàtica, l’autobús va amollar dolçament. Tothom ocupava els seus seients, en direcció a l’aeròdrom, en una atmosfera de calidesa humana contagiosa, quasi de despreocupació i folgança. Quatre japonesos, armats de càmera i somriures a discreció, havien pujat davant de mi. Vaig trobar una plaça disponible a mitjan autobús, al costat d’un home de barba blanca i cara de patriarca, el qual vaig saludar mesuradament amb un gest de la mà. Dempeus, descansant un genoll sobre la pelfa del butacó, la responsable-guia observava la seua clientela. Sota el braç portava uns folis blancs. La ciutat anava perdent-se a l’esquena, alhora que una intensa aroma de resina i romaní penetrava per algun cristall entreobert. El blau de la mar s’escampava allà lluny. Les converses, en to moderat, sobrevolaven els caps de persones contentes, algunes devanides, enfonsades en les seues butaques. De sobte:
Segueix llegint →
© 2008-2026 Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.
Disseny web i allotjament de Clave de Web.
