Juan sin miedo. Juan sin Tierra. Juan sin neuronas. Sí, a poc a poc, va acaparant títols sense parar l’impagable president de la Generalitat, que acaba de dir-nos que “hoy estoy más feliz que ayer”, després d’afirmar que “tot li fa riure”. És feliç l’home, i es riu. Que li farem. Eixe és el missatge. Uns altres, una mica més lluny d’ací, fan cara de pomes agres, com el Zapatero. No diguem el Toxo i el Mendes. (more…)

   El hombre y la mujer, en el mundo de hoy, se han deshecho de bastantes lastres. No sólo de la corbata o la faja. Eso, y bastantes cosas más, por fuera. Por dentro, en una nueva aventura hacia el interior, buscan reencontrar-se, buscan su sosiego. El resultado es: deseo de bienestar físico y mental. La felicidad ya no se identifica con las pasiones, fulgores, fuerte, fuerte, consecuencia quizá de un ansia que no lleva a ninguna parte. En la autenticidad se cifran bastantes afanes, muchos objetivos. La mujer ha dejado de ser o de considerarse representación de belleza, algo pasivo, (more…)

ANYS 60, ANYS EN QUÈ CANVIÀREM ELS PANTALONS APEDAÇATS PELS VAQUERS
II

Tot seguit, després d’entrar en l’OECE el 1959, Espanya rep suport financer a través del Fons Monetari Internacional, FMI, per valor de 546 milions de dòlars. Diners. L’Estat ja no podia pagar amb divises cap compra a l’exterior; estàvem en suspensió de pagaments tècnica. Tampoc podíem sufragar escomeses dins de casa nostra (el “Plan Sur”, o siga, el desviament del Túria a la ciutat de València estava paralitzat, no podia arrancar). Els dòlars venien com ploguts del cel. A canvi, havíem d’entrar en allò que s’anomenava “estabilització” de l’economia, que duria a l’emigració cap a França, Alemanya, Suïssa… més de dos milions d’espanyols. I començar a desplegar iniciatives en l’interior. Primer que res, ens havíem de reciclar, a pas lleuger de frare cartoixà camí del menjador, en terminologies insòlites i prou desacostumades: (more…)

ANYS 60, ANYS EN QUÈ CANVIÀREM ELS PANTALONS APEDAÇATS PELS VAQUERS
I

Als anys de la nostra ingènua infantesa en què ens alimentàvem de notícies i cançons quasi exclusivament per la ràdio (82 aparells de ràdio per cada mil habitants, mentre a França en disposaven de 238 aparells), el 20 de juliol de 1959 ocorria un fet transcendental: Espanya entrava com a soci de ple dret en l’OECE, Organització Europea per a la Cooperació Econòmica (posteriorment OCDE). Tots els nostres atavismes de sobte es despertaven; alguns apareixien sobresaltats en la fugida. Era el salt cap a endavant. Els valors europeus quedaven assumits, almenys en la intenció, per part de la nostra intelligenza oficial. Estàvem exhaustos de tant de seguir la senda de compensar balanços econòmics negatius amb devaluacions de l’entranyable pesseta. Pesseta que tenia i té nom en català/valencià. Estàvem cansats, no sé, de comprar un tornavís o una clau anglesa autòctons que ens eixien més cars i ineficients que adquirir-los fora, d’importació, productes que veníem penalitzant amb aranzels. (more…)