PP: la necessitat i el desig
Els vents de l’any que acaba se’n van. Queda el paisatge i restes d’alguna polseguera. La gent mira i… espera. L’esperança no és mala 
companya de viatge, encara que no és eterna. La realitat ens acaça, ens acuita a tots, administrats i administradors, però estos corren al davant, sempre al davant, precisament per a prevenir-la, la realitat, per tractar de domesticar-la i fer-nos-la més assequible. Ens han demanat el vot i la nostra confiança. I deuen d’haver posat tot el seu desig i saber, tota la seua il·lusió, no sé si tot el seu idealisme. El progrés i benestar era i és la meta. Entre accions o paraules, estem en el 28% de desocupació al País Valencià (Madrid: 18%) i 20.583 E de renda per càpita (Madrid: 29.731 E). Segueix llegint →
I això comença sempre o està en la Recerca, en el Desenvolupament, en la Innovació, dit R+D+I, o en castellà I+D+I. 
El desafío soberanista de Catalunya no ha merecido respuesta por parte del Gobierno en los términos de establecer vías de diálogo para afrontar el problema o acercar posturas. Eso tan hispánico de “coger el toro por los cuernos” no va con Mariano Rajoy. A todo lo más que se alcanza es a tratar de negar la realidad. 
supuesto. ¿Qué hacer? Antes que nada, quizá sea la hora de los políticos, de los buenos políticos. Estos analizan, reflexionan. Y proponen. Quedarse y afirmarse en el punto de inicio es, por supuesto, de pésimos políticos. ¿Tiene derecho el pueblo catalán (o el vasco, o el valenciano) a autodeterminarse?