QATAR, MON AMOUR
Una monarquia absoluta, la qatarí, on estan prohibits els partits polítics, on es permet els castics a fuetades, també sobre el paper (de la Xaria) la lapidació, igualment la pena de mort per a homosexuals: no és per a exclamar “Qatar, mon amour!”, no. Pot ser, per una altra banda, que un 
altre camí siga callar, per no alçar aldarull o discòrdia, seguint la norma de la FIFA de no permetre missatges d’ordre ideològic o polític, tot i que hi ha silencis que criden com la disposició de la selecció d’Iran a no cantar el seu himne, o dels capitans de les seleccions d’Anglaterra, Països Baixos, Alemanya o Dinamarca. L’enorme poder econòmic d’este emirat, amb el 15% de les reserves mundials de gas (que exporta liquat), exigeix per a alguns discreció. Però no volem pensar tampoc (o no hauríem de voler) que la maquinària del futbol servisca per a tapar o amagar les vergonyes de tots plegats. En realitat, què comporta o què significa este Mundial de Futbol?…
Hauríem de considerar que l’esport és un fenomen transversal, cohesionador, i que fa avançar les societats. En qualsevol circumstància i context?… Creiem que el respecte a l’altre és qüestió innegociable, i això es concreta en la bandera genèrica dels “drets humans”. En este context, el Mundial de Futbol podria ser bona ocasió per a fer avançar les coses en un lloc endarrerit en estes qüestions. La societat qatarí (i, per extensió, tota la zona) tindria davant dels nassos un model de respecte als drets humans, l’occidental, per a prendre nota. Hem de tindre en compte que les nostres àvies o besàvies anaven amb falda als peus i el cap tapat amb mocador, o que les nostres mares no podien exercir activitats fora de casa sense la firma i autorització marital o paterna fins el 1975. Tots anem aprenent i anem canviant.
Qatar aconsegueix la independència de Gran Bretanya el 1971; era un simple poble del desert, o de pescadors. Amb l’arribada del nou segle, arriba també la riuada del canvi i del benestar, disposa del major PIB per càpita del món. I vol que el món se n’assabente: s’alcança el Mundial de Futbol 2022, i aspira als Jocs Olímpics.
Clar!, s’han de preparar: per a mostrar-se al món, per a organitzar esdeveniments de tanta envergadura, o per a, al mateix temps i en consonància, elevar el seu nivell de vida. 220.000 milions de dòlars s’han dedicat en l’última dècada a preparar la societat qatarí per a la celebració dels Mundials de Futbol. No està malament. Cosa que, inevitablement, ha atret i atrau cap al país les més importants empreses del món. Entre elles, la valenciana ECISA, companyia d’origen familiar que té la Seu Central a l’Avinguda Alfons el Savi d’Alacant, fundada el 1968, i que s’ha estés per tot el món, després de regnar a Alacant i Benidorm.
La crisi de la bambolla immobiliària entre nosaltres fou l’espoleta cap a la internacionalització per a nombroses empreses de construcció, com ECISA, que a Qatar va fundar la filial “Harinsa Qatar” amb participació de la família reial, Al Thani. Construirà torres d’apartaments de luxe i grans gratacels, hotels (Melià, Waldorf, Marriot…), fins i tot una Acadèmia Militar, o centres logístics… I, dintre del joc de fusions i vendes, acabarà venent o transformant el seu accionariat i nom. ECISA ha escampat el nom d’Alacant i de la Comunitat Valenciana/País Valencià en el tauler mundial, cosa lloable i ben grata. Enhorabona. La mateixa per a la societat qatarí, i, per extensió, a tota la zona, si els actes i actituds nostres, occidentals, els han servit i serveixen per al canvi i progrés.
Jesús Moncho
