Autor de narrativa, de novel·la preferentment, es capbussa també en l’assaig, sobretot en temes de l’actualitat socio-turística que afecten la marxa de la nostra societat i el manteniment dels nostres valors territorials.
El 23-4-2008, festivitat de Sant Jordi i commemorant el 25 aniversari de la fundació de la Biblioteca de Gata, es presentà l’obra de l’autor “De… Visca el turisme!, a… Visca internet! 1957-2007 (50 anys d’Història)”.
Intervingueren l’alcaldessa de Gata, la regidora de Cultura, i el president de l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta, a més de l’autor Jesús Moncho.
En el món de hui han deixat de tindre sentit els stocks i els magatzemistes. S’imposa la logística i la distribució, la rapidesa, en lloc de l’emmagatzenament. Tot en poc temps. Ho demanda la multilocalització de la producció actual. La mercaderia corre, flueix. Les infraestructures de comunicació són bàsiques. Més en diríem, són imprescindibles per a la creació i manteniment d’àrees econòmiques eficients. És obvi que València-metròpoli n’és una. I Elx-Alacant (amb extensió cap a Elda?, o cap a Benidorm?) en pot ser una altra. Una òptima connexió ferroviària és clau per al seu impuls. La premsa, clar és, se’n fa ressò: “Alicante.- La futura estación de mercancías ferroviarias de Adif (antigua Renfe) se construirá dentro del parque logístico de casi 1,4 millones de metros cuadrados que proyecta la Conselleria de Infraestructuras en terrenos situados entre el polígono industrial del Pla de la Vallonga y el plan parcial de Rabassa. La zona se establece como un centro de distribución intermodal de mercancías e industrias afines que completa la oferta del puerto y del aeropuerto y que dará servicio a toda la provincia.” Información, 9-8-2007.
En mig, apartades, desconnectades, queden les comarques de les Marines (Benidorm, Dénia). Per què?, per quant de temps?, per a sempre?… Són unes importants conurbacions que, afegint les sinèrgies de l’altra conurbació veïna de la Safor (Gandia), tenen un fort pes específic. I no volen quedar fora del futur. És vital estar connectats als grans centres receptors i reemissors de turistes, els aeroports de l’Altet (sisé d’Espanya) i el de Manises, i estar igualment connectats amb els ports de recepció de contenidors, València-Sagunt, que és el segon de tota Espanya en moviment de mercaderies, 26’4 milions de tones en el primer semestre de 2007, per davant fins i tot del port de Barcelona (25’1 milions de t.). Estes comarques, vitals en la unió de l’àrea econòmica Alacant-Elx a l’Arc mediterrani pel litoral, tampoc volen quedar-se en propostes i estudis que mai no arriben a concretar-se: “Prolongación de la línea (de ferrocarril) C-1 Valencia-Gandía hasta Oliva y Denia. Duplicación de vía entre Cullera y Gandía. Estudio de una futura prolongación a Alicante por la costa.” Alegacions del PSOE-PSPV al PEIT del Ministeri de Foment, signades per Antonio Godoy com a secretari d’Infraestructures i Transport del PSPV.
Una xàrcia de ferrocarril deficitària obliga la població a usar mitjans de transport alternatius: l’automòbil, principalment. L’automòbil?…, al preu de 12’95 E vehicles lleugers, o 19’25 E vehicles pesants (preus, juliol 2007), la travessia Alacant-València per la nostra autopista de pagament. Tant les mercaderies, com l’accés dels turistes als nostres indrets del litoral, estan gravats. Una furgoneta distribuïdora de magdalenes o xocolata de La Vila-joiosa o de bossos i maletes de Gata o Pedreguer ho tenen dur. Tots estos territoris queden penalitzats en el seu desenvolupament. Necessitem imperiosament una alternativa. Necessitem l’escomesa inajornable d’un tren de via ampla Alacant-Dénia-València (més l’alliberament del peatge de l’autopista AP7). Sí, un tren de via ampla pel litoral, que ens connecte amb els centres reemissors de persones i de mercaderies, i amb els eixos ferroviaris de futur: l’eix vertical, cap a Europa des del sud (Arc mediterrani); i l’eix transversal, cap a Madrid-Lisboa. Dit queda, i la gent ja no es vol quedar en paraules, vol fets.
Jesús Moncho
Información, 30-11-2007
Es va celebrar a la Seu de la Universitat d’Alacant, el 9-11-2007, els “Trenta anys de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana”, amb la intervenció de Gaspar Jaén, Antoni Prats, i Jesús Moncho; moderava l’acte Carles Cortés.
L’aigua sempre ha sigut el nostre desig. La nostra carència. Tot i així, forma part de la nostra cultura. Precisament un bé escàs o mancat ens identifica. Hem excavat pous (per exemple, Pou de Pedreguer, Pou de Xàbia, Pou de la Rana, Pou de Senija, en cada entrada o punt de la localitat de Gata de Gorgos; Pous de Garrigós en ple centre de la ciutat d’Alacant). Hem interactuat amb la Natura, en actitud còmplice, per a controlar i guardar fins l’última gota d’aigua: les “boqueres” a L’Alacantí, els “assuts” pertot arreu, les “alcoleges” en barrancs o talussos, els pous de neveres en les muntanyes d’interior… Hem erigit la primera presa hidràulica d’Europa, el pantà de Tibi. Hem batejat els rius “riu Sec” en El Pilar de La Horadada o en El Campello; “Fontcalent” o “Font-roja”; fins i tot invoquem el més enllà per a la vinguda de pluges: Mare de Déu de Loreto, Mare de Déu de setembre, sants Abdó i Senent… L’aigua sempre ha sigut la nostra lluita, el nostre rebregat esforç.
Ocorre que tan preat bé pot ser objecte de foscos desitjos. Tothom es mobilitza o s’esforça per obtindre’l, per assaciar la set. Per salvar camps i cultius. Poden aparéixer saorins que ens oferisquen remeis o ens confonguen amb miralls de coloraines. L’única solució, s’hi escolta, són els transvasaments. El transvasament de l’Ebre. L’aigua transvasada des de l’Ebre resultaria per damunt del preu de mercat. Resultaria una mica (prou) inassequible per al llaurador. El propi ministre Jaume Matas (PP), creador del projecte de transvasament, deia l’any 2000 que el cost del m3 d’aigua transvasada de l’Ebre seria 50 pts., que, sumades segons dictamina la Directiva Marc de la Unió Europea a la tarifa mitjana de l’aigua en aquells moments (72 pts. m3), donaria 122 pts. m3, impossibles per a l’agricultor; el m3 de transvasament Tajo-Segura eixia en aquells moments per 13 ptes. m3. Els resultats agrícoles no serien competitius.
No obstant això, algú o alguns segueixen amb la proclama dels transvasaments. Algú hi haurà, en definitiva, interessat a eixe preu de mercat de l’aigua (0’91 euros el m3 d’aigua transvasada de l’Ebre, 151 pts., valoració de l’any 2005 segons el CEDAX, Centre d’Estudis i Experimentació d’Obres Públiques). Serà algú que li traga rendiment a pesar de l’alt preu. Serà algú que venga bé el seu propi producte, com ocorre ara amb l’habitatge (habitatge que assoleix un 30% de sobrevaloració, segons l’OCDE, Organització per a la Cooperació i el Desenrotllament Econòmic, publicat en diari ABC del 24-1-2007). Únicament la construcció podria pagar l’alt preu de l’aigua transvasada de l’Ebre.
D’una altra banda, paradoxalment, hom diu que l’agricultura no rendeix, no val, no té futur. Eixe és un discurs que sentim constantment i permanentment. Des de l’Administració autonòmica fins i tot s’ha arribat a dir que, igual que en el seu temps va ser una revolució la introducció i cultiu de la morera o del taronger, ara ha de ser la introducció i cultiu de les gramínies (Rafael Blasco, conseller). S’imaginen tot un terme municipal de gramínies, és a dir, de camps de golf? Molts agricultors s’abandonen a l’espera de rebre una oferta de compra de les seues terres per a urbanitzar. Els ajuntaments, per la seua banda, requalifiquen terrenys sense parar. La Generalitat aprova llei darrere llei (LRAU, LUV, …) per a facilitar els processos urbanitzadors. Estem narcotitzats pels fums del desenrotllisme, oblidant qualsevol altre criteri, siga criteri d’equilibri (diversificació de l’economia: entre indústria, comerç, agricultura), siga de racionalitat (el creixement urbanístic té uns ritmes i uns topalls: 8 habitatges per mil habitants, i no 30, 40, o més de 50, com actualment es dóna), siga de sostenibilitat (el creixement no pot donar-se per damunt dels recursos existents i infraestructures), siga de conveniència econòmica (si desapareix o es degrada el camp-territori, el turista no hi acudirà).
El cercle es tanca. Apugen els habitatges, abaixen els preus dels productes del camp, s’ajusten les ofertes turístiques, es tanquen indústries, sense que l’Administració autonòmica redireccione l’economia valenciana en la senda adequada, que evite el col·lapse de les nostres activitats tradicionals (calçat, moble, joguet, tèxtil, químiques, …), que previnga el constrenyiment del nostre turisme, que done una eixida digna als nostres agricultors. Encara que sempre ens quedarà el nostre vot. El nostre vot com a ferramenta de canvi.
Jesús Moncho
Levante, 22-3-2007
© 2008-2026 Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.
Disseny web i allotjament de Clave de Web.
