L’aigua sempre ha sigut el nostre desig. La nostra carència. Tot i així, forma part de la nostra cultura. Precisament un bé escàs o mancat ens identifica. Hem excavat pous (per exemple, Pou de Pedreguer, Pou de Xàbia, Pou de la Rana, Pou de Senija, en cada entrada o punt de la localitat de Gata de Gorgos; Pous de Garrigós en ple centre de la ciutat d’Alacant). Hem interactuat amb la Natura, en actitud còmplice, per a controlar i guardar fins l’última gota d’aigua: les “boqueres” a L’Alacantí, els “assuts” pertot arreu, les “alcoleges” en barrancs o talussos, els pous de neveres en les muntanyes d’interior… Hem erigit la primera presa hidràulica d’Europa, el pantà de Tibi. Hem batejat els rius “riu Sec” en El Pilar de La Horadada o en El Campello; “Fontcalent” o “Font-roja”; fins i tot invoquem el més enllà per a la vinguda de pluges: Mare de Déu de Loreto, Mare de Déu de setembre, sants Abdó i Senent… L’aigua sempre ha sigut la nostra lluita, el nostre rebregat esforç.
Ocorre que tan preat bé pot ser objecte de foscos desitjos. Tothom es mobilitza o s’esforça per obtindre’l, per assaciar la set. Per salvar camps i cultius. Poden aparéixer saorins que ens oferisquen remeis o ens confonguen amb miralls de coloraines. L’única solució, s’hi escolta, són els transvasaments. El transvasament de l’Ebre. L’aigua transvasada des de l’Ebre resultaria per damunt del preu de mercat. Resultaria una mica (prou) inassequible per al llaurador. El propi ministre Jaume Matas (PP), creador del projecte de transvasament, deia l’any 2000 que el cost del m3 d’aigua transvasada de l’Ebre seria 50 pts., que, sumades segons dictamina la Directiva Marc de la Unió Europea a la tarifa mitjana de l’aigua en aquells moments (72 pts. m3), donaria 122 pts. m3, impossibles per a l’agricultor; el m3 de transvasament Tajo-Segura eixia en aquells moments per 13 ptes. m3. Els resultats agrícoles no serien competitius.
No obstant això, algú o alguns segueixen amb la proclama dels transvasaments. Algú hi haurà, en definitiva, interessat a eixe preu de mercat de l’aigua (0’91 euros el m3 d’aigua transvasada de l’Ebre, 151 pts., valoració de l’any 2005 segons el CEDAX, Centre d’Estudis i Experimentació d’Obres Públiques). Serà algú que li traga rendiment a pesar de l’alt preu. Serà algú que venga bé el seu propi producte, com ocorre ara amb l’habitatge (habitatge que assoleix un 30% de sobrevaloració, segons l’OCDE, Organització per a la Cooperació i el Desenrotllament Econòmic, publicat en diari ABC del 24-1-2007). Únicament la construcció podria pagar l’alt preu de l’aigua transvasada de l’Ebre.
D’una altra banda, paradoxalment, hom diu que l’agricultura no rendeix, no val, no té futur. Eixe és un discurs que sentim constantment i permanentment. Des de l’Administració autonòmica fins i tot s’ha arribat a dir que, igual que en el seu temps va ser una revolució la introducció i cultiu de la morera o del taronger, ara ha de ser la introducció i cultiu de les gramínies (Rafael Blasco, conseller). S’imaginen tot un terme municipal de gramínies, és a dir, de camps de golf? Molts agricultors s’abandonen a l’espera de rebre una oferta de compra de les seues terres per a urbanitzar. Els ajuntaments, per la seua banda, requalifiquen terrenys sense parar. La Generalitat aprova llei darrere llei (LRAU, LUV, …) per a facilitar els processos urbanitzadors. Estem narcotitzats pels fums del desenrotllisme, oblidant qualsevol altre criteri, siga criteri d’equilibri (diversificació de l’economia: entre indústria, comerç, agricultura), siga de racionalitat (el creixement urbanístic té uns ritmes i uns topalls: 8 habitatges per mil habitants, i no 30, 40, o més de 50, com actualment es dóna), siga de sostenibilitat (el creixement no pot donar-se per damunt dels recursos existents i infraestructures), siga de conveniència econòmica (si desapareix o es degrada el camp-territori, el turista no hi acudirà).
El cercle es tanca. Apugen els habitatges, abaixen els preus dels productes del camp, s’ajusten les ofertes turístiques, es tanquen indústries, sense que l’Administració autonòmica redireccione l’economia valenciana en la senda adequada, que evite el col·lapse de les nostres activitats tradicionals (calçat, moble, joguet, tèxtil, químiques, …), que previnga el constrenyiment del nostre turisme, que done una eixida digna als nostres agricultors. Encara que sempre ens quedarà el nostre vot. El nostre vot com a ferramenta de canvi.
Jesús Moncho
Levante, 22-3-2007
Publicat el 22 març 2007
Encarada al Pacífic, amb cales naturals entre penya-segats que separen les seues platges, Acapulco va ser elegida com a destí d’evasió i relax per la gent glamurosa dels anys 50, amb Frank Sinatra i el seu grup al davant. La Quebrada, des dels seus 45 m. sobre les envestides del mar, constituïa el punt idoni en què immortalitzar un salt al buit; o desafiar la bravura de les ones del mar obert en El Revolcadero era tota una proesa per als surfistes. L’anomenada “jet set” va campar allí a gust i li va donar renom mundial. Tindre casa a Montecarlo, Amalfi, Acapulco… era signe de pertànyer a un club més que selecte, elegit per algun déu capritxós. La segona residència, com a suposat retorn a la Natura, al “locus amoenus” dels clàssics, forma part de l’imaginari individual del perfecte descans. Reconfortació o escapament de l’estrés urbà. Potser també signe d’estatus social. Siga com siga, a partir dels anys 60 s’anà concretant, al costat de l’Acapulco tradicional, l’Acapulco Diamante per a la crème de la crème, i l’Acapulco Dorado obert a tot tipus de comprador, tres àrees de construcció de residències particulars que van anar creixent fins a l’actual cens de 16.000 places hoteleres i més de 40.000 residencials (Cancún, per contra, en posseeix 49.000 hoteleres i només 8.000 residencials).
La implicació estatal en forma de complementació legislativa i financera va catapultar el capital immobiliari des dels anys 60 als 80, sota el denominat de manera subtil finançament social, el qual va repercutir favorablement en els promotors i especuladors, en detriment de la competitivitat hotelera, i causà un fenomen de densificació residencial d’ampli espectre que va provocar la massificació i consegüent saturació amb minva de les infraestructures. Mentrimentres, el glamur i primers residents havien fugit. Hui Cuernavaca i Acapulco són els principals mercats de sol i platja per a les aglomeracions de Mèxic capital i Guadalajara. Els “coyotes”, agents immobiliaris no legals, són els dominadors en Acapulco d’un mercat residencial de compravenda o lloguer a la baixa. En els cartells de promoció, segurament mal aconsellats o sense cap professionalitat, podem llegir: “aquí no encontrará lavacoches o vendedores ambulantes en cada esquina”, “se acabaron las calles malolientes”, “nada de malos tratos de hoteleros y restauranteros”, “lejos del tráfico infernal”, anuncis que revelen la degradació a què pot arribar un mercat (Acapulco) quan ha desbordat el seu equilibri i perdut la seua essència. Este mateix Nadal, més de 2.000 policies han bloquejat l’avinguda principal de la ciutat en protesta per no haver rebut el bonus salarial de Nadal. Una policia que protesta, enmig de les sospites de corrupció i l’onada d’assassinats per narcodelinqüència, en una ciutat segons sembla abandonada definitivament de la mà i del capritx d’algun déu.
El creixement no pot ser il·limitat, no és possible. En arribar o sobrepassar el seu límit (la seua maduresa), es perd singularitat, es guanya en degradació, i pot començar a envolar-se l’atractiu cap a noves destinacions emergents o no saturades. Davant d’això només caben tres eixides: 1) aplicació de mesures puntuals (pàrquings, circumval·lacions, plantes de residus, desaladores, àrees comercials…), que delata el punt àlgid de desenrotllament o punt d’estancament, és a dir, de vacil.lació sobre si seguir el punt dos o el tres; 2) passivitat i inèrcia de la política anteriorment seguida, que és el cas d’Acapulco; 3) colp de timó, viratge total, cap al turisme sostenible (singularitat i qualitat) que implique les activitats turístiques en el manteniment del territori i l’economia del lloc.
Jesús Moncho
Levante, 13-1-2007
Publicat el 13 gener 2007
En los últimos cinco años Torrevieja ha aumentado su población censada un 68%. En los últimos veinte años ha aumentado un 410%. Obvio es decir que en el intérvalo la mayoría de la población ha cambiado la azada por la americana y la corbata. Ha pasado de ocupaciones primarias (agricultura i pesca) a terciarias (turismo y servicios). Se retiran mensualmente para su reciclado más de 9.000 litros de aceites de fritangas de sus establecimientos hosteleros. Y unas 144 nacionalidades distintas comparten su hábitat. Su horizonte se ha alargado, aunque de buena mañana se abra una seria disputa en la playa por asentar y plantar una sombrilla que dé derecho a ocupar unos metros de arena al sol. Esto es Torrevieja, uno de los referentes de la Vega Baja del Segura.
Exceltur (Alianza de las principales empresas del sector para la excelencia turística) afirmó que en 2003 el turista residencial (de apartamentos y bungalows) dejaba en Torrevieja 17 E al día, mientras que en algunas otras partes se dejaban más de 70 E. Y que el turista hotelero genera como mínimo el doble de gasto personal que el residencial. Malas noticias, mal mensajero. La realidad, sin embargo, nos muestra que Torrevieja dispone de 331.000 plazas extrahoteleras, 1.600 hoteleras, y que ha agotado el suelo actual ubanizable de su término. Ha hecho una apuesta inmobiliaria extensiva, depredadora de recursos (suelo, agua…) que genera escasa actividad económica turística complementaria. Se busca el beneficio inmediato (plusvalías de recalificación, beneficios construcción…) que se acaba en cuanto se agota la materia prima, en este caso, el suelo a urbanizar, y aparecen agigantadas las servidumbres adquiridas debido a su merma (infraestructuras, equipamientos y servicios, recogida residuos, seguridad ciudadana…), como también se agrandan las necesidades de su financiación. El concejal de Hacienda del municipio dice que se ha incrementado el valor catastral de las viviendas en un 225% (la oposición asegura que hasta un 400%), y que se repercutirá con un aumento anual del 35% en el Impuesto de Bienes Inmuebles durante diez años. Ante lo cual se propone el 29 de setiembre en curso una manifestación pública convocada por fuerzas cívicas, sindicales y políticas. El hecho cierto es que Torrevieja arrastra una deuda casi del 110% en relación a sus ingresos, bordeando el límite legal de deuda. ¿Es eso calidad de vida?
Y ¿cuál es la actitud de sus dirigentes para rectificar o modificar el modelo económico? De momento, no hay visos. Sabemos que su primer munícipe se benefició de una compraventa de suelo que le reportó cerca de mil millones de pesetas. Sabemos que se encuentra bajo imputaciones judiciales. Otros estamentos municipales (interventores, policía…) se encuentran bajo sospecha. El no actuar, el no dar un golpe de timón, favorece la degradación progresiva, caldo de inseguridades de todo tipo. La sociedad torrevejense, y por extensión la de la Vega Baja, se merece una consideración y un trato distintos. Ellos sabrán alcanzárselos.
Jesús Moncho
Información, 15-9-2006
Publicat el 15 setembre 2006
Davant de l’horitzó electoral que s’acosta amb les municipals de l’any que ve, es perfila com a omnipotent aspirant al consistori d’Alacant l’actual alcalde Díaz Alperi, davant del qual caldria oposar un seriós contrincant, només possible si es configurara un gran moviment social amb ànsies de renovació i millora. Alguns intel·lectuals de la ciutat s’han sumat al projecte, tal com se’ns mostra en l’obra “Alacant especulació”: “La tesi central d’este llibre és que la ciutat d’Alacant es troba sumida en una profunda crisi d’identitat. I que això es deu, en bona mesura, al model econòmic que s’ha imposat, amb pautes irracionals de creixement i d’inserció en el territori, i que se suma a algunes indesitjables pràctiques (conductes) i ideologies (missatges)…” segons pròpies paraules de l’autor. L’objectiu pretés amb el canvi seria col·locar Alacant en el camí que la porte a explotar totes les seues potencialitats per a aconseguir el lloc que li correspon entre les grans ciutats.
I quin és fins ara eixe missatge que ens porta a la profunda crisi?: és… l’”alicantinisme”, la suposada ànima alacantina, eixa definició per reducció de la realitat, eixa crida al consens social basat en l’autocontemplació (som la millor terreta del món), en l’especulació sobre el territori que més que fer ciutat desfà la ciutat, en la no implicació (menfotisme), en la no construcció d’un referent o perspectiva de futur que ens servisca d’espill per al progrés lluny de mirar-se el melic o l’aïllacionisme actual.
En tractar de concretar eixa suposada ciutat ideal, cosmopolita i moderna que se suposa és Alacant, l’autor troba una mera i simple projecció del desenrrotllisme més irracional, és a dir, creixement fora de planificació i d’ordenació global en detriment del territori i l’habitabilitat. Amb la inevitable conseqüència de la desvertebració dels seus barris i la desidentificació de la ciutat. El pas previ fet pels mentors de l’”alicantinisme” ha sigut i és el d’esborrar la memòria històrica de la ciutat. Sense referents, un vaga desemparat, desnortat. Així, han anat caient per la picoleta nombrosos edificis, emblemes físics de la seua època. I quant a rastres humans, on estan els monuments de prohoms alacantins o de fets de la ciutat?, són estos els monuments al “soldat de reemplaçament” (en la plaça del Mar) o “els cabestres i banyuts cap a la plaça de bous” (en la plaça d’Espanya)? No obstant això, d’altres emblemes substitutius se’ns ofereixen: els gratacels; certes construccions desangelades com l’edificació franquista de la plaça de la Muntanyeta o l’Audiència de la plaça de l’Ajuntament o l’Estació d’autobusos; el mar i el port desaprofitats o negats d’iots particulars; a més de certs emmirallaments cantonalistes, provincialistes… El miratge d’expansió i prosperitat d’algunes zones de la ciutat ens torna, com a paradoxa, la marginalitat i no regeneració d’altres. Hom ha provocat una ciutat dual, desigual, que hipòcritament després es rebutja o injuria des del stablishment. Una ciutat en què el 44% del total de les seues empreses petanyen al sector comerç, però que al mateix temps és capaç d’haver promogut grans superfícies comercials com a competidors (128.000 m2, un terç de l’espai total del comerç detallista, i això sense comptar els hipercentres de la comarca).
La nova i flamant religió de la ciutat, el turisme, tot ho justifica i poc de nou promou, ens diu l’autor Manolo Alcaraz, director de la Seu Universitària d’Alacant i exdiputat en les Corts espanyoles. Estructuralment parlant, res hem fet per a ser la capital turística de la Costa Blanca; d’altres ciutats sí s’han adaptat i esforçat. Exceptuant honroses excepcions (el museu del MARQ i alguna cosa més ) no podem tampoc competir en turisme cultural amb altres ciutats (València, Granada, Bibao o Santiago…); no podem competir tampoc en turisme de congressos, escenari este que exemplifica l’esterilitat de la ciutat (la construcció del palau de Congressos és el perenne desig no aconseguit).Ens acontenta ser el port i la platja de Madrid. Quedem així autosatisfets. Caiem bé a Madrid; sense fer res. Els de l’altiplà simplement ocuparan o compraran ací un segon habitatge. I poc o gens ens importa que no caiguem ni bé ni mal a la resta del territori. La província, com que no fem ni reconeixem res ni a ningú, creu que som una ciutat passiva, vampira; respecte a la principal ciutat, Elx (tan prop), ens ignorem mútuament; amb la comarca, l’Alacantí, vivim entre el recel i els complexos de superioritat; amb València, millor que callem la boca. Vivim en l’aïllament… En tal situació difícilment podrem entrar en dinàmiques d’interrelació i progrés, de modernitat en una paraula. Així, els beneficis de la nova dinàmica de ciutats en xàrcia passaran de llarg; el joc d’influències, sinèrgies i transmissió de riqueses (Arc Mediterrani) no ens arribarà.
L’esquerra, el PSOE, després de la recuperació de la democràcia, va acabar sumida en un populisme castrant, que va donar pas a la dreta, el PP, investida d’autoritarisme (no hi ha debat, no hi ha oposició, no es deixa viure al discrepant siga la Universitat o siga un mitjà d’informació…), entronitzant el mercat com a únic rector de la societat, és a dir, entregant la ciutat als especuladors i promotors.
Què en queda?… Queda la formació i consolidació d’un nou bloc social, capaç de propulsar noves iniciatives tendents a la integració dels seus habitants, a la regeneració dels seus barris, a la recuperació de la seua Història i simbologia, al direccionament i elevació de la ciutat cap a l’àmbit adequat de creació de riquesa, i al seu assentament en el lloc que li correspon en el concert entre grans ciutats.
Jesús Moncho
Levante, 8-5-2006
Publicat el 8 maig 2006
