La senda de l’Olimp
La senda de l’Olimp – I
Per què l’encens en les esglésies?
Per a purificar l’ambient?…
No… L’ús de l’encens té un sentit i una funcionalitat ben concreta en la relació entre humans i déus, i per a comprendre bé el seu significat hauríem de remuntar-nos al moment de la seua instauració en el principi dels temps… Tothom sap dels estadis i l’evolució de l’espècie humana… A les primeries, l’ésser humà menjava allò que trobava en la Natura, que era generosa i abundant. Eren temps feliços, era, segons que ens conta la nostra cultura juevo-cristiana, era el Paradís. Era l’Edat d’Or en la mitologia mediterrània, transmesa a nosaltres a través dels greco-romans.
En un moment determinat, l’home es dóna compte d’unes quantes coses importants. I és que hi ha categories d’éssers al món, hi ha diverses categories, entre les quals una és ell. Hi ha éssers que mengen herba o carn crua: són animals. N’hi ha, per contra, qui encenen el forn, couen el pa, posen el calder al foc, i mengen aliments ben guisats i cuinats: som nosaltres, els humans, que tenim cap, que usem la raó, a diferència dels animals; nosaltres que sembrem els camps, que portem el blat a moldre, que pastem i coguem, en una paraula, que fem unes activitats que d’altres no saben fer: hem aprés a treballar… I hi ha una tercera categoria d’éssers que no treballen, que no tenen necessitats: són éssers ocults, que s’amaguen, no són naturals, són sobrenaturals, que tenen molt de poder, són els déus, són les divinitats… Encara que tot allò que es mou, requereix repostar, necessita alimentar-se d’alguna manera.
I ací entra la instauració del ritu alimentari, que en la mitologia greco-romana és el sacrifici d’una víctima, en l’acte d’unió o comunió entre els humans i els déus, simbolitzat en les accions de la figura del tità Prometeu… Prometeu mata un animal i el rosteix al foc. Després fa i presenta a Júpiter-Zeus dos grans plàteres, una que mostrava per damunt els budells i trossos de pell malolents (però amb la carn rostida al davall), i una altra plàtera que lluïa per damunt amb el greix saborós i adornat amb plantes aromàtiques (però davall hi havia els ossos de l’animal). El déu de déus, Júpiter-Zeus, tria la plàtera bonica i aromatitzada, i quan la dóna a menjar als seus companys, tots claven les dents sobre ossos durs només. Júpiter, clar està, entra en còlera i arrabassa als humans el foc i castiga a Prometeu per retornar el foc als humans…, Prometeu encadenat per a sempre per causa del seu pecat d’haver intentat reptar i enganyar els déus.
Bé, fins ací la llegenda mitològica. Però què significa?… En el pla terrenal i natural ve a significar l’obligació dels humans cap als déus de donar-los aliment, de donar-los el fruit del nostre propi treball. Però com que els déus són eteris, són sobrenaturals, els humans pensaven que la divinitat no podia menjar allò que mengen els humans, allò que caduca i es podreix, és a dir, la carn; els déus no poden menjar coses caducables… Han de menjar coses duradores i perennes, similars a la seua condició, coses que no es podreixen, coses com els ossos que perduren sense podrir-se, coses com les plantes aromàtiques que no es podreixen com, per exemple, les lletugues… I és així que, en el ritu del sacrifici, antigament es cremaven a l’altar els ossos capolats juntament amb plantes aromàtiques, preferentment la mirra o l’encens, tot en honor dels déus, per a així tindre’ls contents i que es mostraren favorables. El fums ascendents, cap al cel (morada dels déus), escenificaven la unió o comunió d’homes i déus.
Amb el transcórrer dels temps, hui l’acte sacrificial és, entre nosaltres, la santa missa, on l’encenser (l’encens cremat i fumejant) substitueix tot allò que, gràcies a la figura de Prometeu, sabem que és el nostre tribut a la divinitat, tribut que no és cap altra cosa que el fruit del nostre treball o l’aliment dels déus…
Bé, fins ací la senda de l’Olimp per a hui. Gràcies, amables oients, i… fins la setmana que ve.
Jesús Moncho
