Crispats i fotuts
Davant el sentiment de frustració o indignació de bastants ciutadans front a la precarietat i obscuriment d’horitzó (baixos sous, carestia de l’habitatge, cost de la cistella de la compra, dificultats…), algunes forces polítiques solen generar falsos problemes o enemics, per tal de desviar la diana de la ira col·lectiva, crispant i enfrontant els ciutadans.
La “confusió” és la primera basa a jugar, exemple: Mazón i tota la problemàtica de la Dana, on s’hi juga a amagar responsabilitats. En primer lloc, la gran estratagema és desplaçar la realitat cap al futur (la reconstrucció) per obviar el present (causes de la desgràcia, que no són altres que el no enviament de l’alarma a temps, la no existència d’infraestructures hidrològiques adients, l’eliminació prèvia d’organismes de prevenció i emergència,…). I no cal dir que acusaran l’oponent polític de males pràctiques, fins i tot de dictatorials o autòcrates, quan els qui no donen audiència ni parlen clar són ells, lleven drets i retallen avanços socials, amb la seua peculiar visió de la democràcia, sense diàleg ni participació.
Per descomptat, diran constantment que abaixaran impostos, o siga, una porta a enllepolir o enganyar la gent, una manera solapada d’afavorir els poderosos llevant-los càrrega impositiva, i una manera d’empobrir l’Estat retallant ingressos, recursos imprescindibles per a necessitats col·lectives.
Com que, per a ells, el món està bé tal com està (no hi ha desequilibris, no hi ha problemàtiques noves, no hi ha…) l’hem de conservar, és millor conservar-lo. Tot allò nou, que va contra la inèrcia del que hi havia, serà considerat “enemic” i negat: Lleis antitaurines, lleis antitabaquistes, lleis de la memòria democràtica, lleis antiescalfament del planeta, lleis ecologistes, millores laborals o salarials, lleis culturals o d’avanç i canvi de la societat, lleis…
I és clar que el món, el mercat, diuen, s’ha de desregularitzar: la banca, el sol edificable, l’acomiadament lliure, suprimir tràmits i papers (o siga, suprimir controls)… Sense regles, els més forts camparan a les amples.
I, a més a més, apostar per activitats econòmiques de baix risc encara que siguen de baixa productivitat i comportadores de baixos salaris, com la construcció i l’hostaleria com a activitats majoritàries. Potser les activitats a “llarg termini” no els interessa ni els ha interessat mai implicar-s’hi; el negoci fàcil i ràpid (requalificacions de sol, jugades financeres…) és el que interessa, sense buscar ni insistir en la creació de bases estructurals d’una (nova) economia permanent i generadora de major riquesa per a tots; potser els fa por eixes noves bases estructurals, que els economistes fonamenten en els microxips, indústries del coneixement i la intel·ligència, noves tecnologies, energies renovables…, també, per què no?, transformats agroalimentaris i preparats o innovacions de l’alimentació i la biotecnologia, que abasten i proporcionen nombrosa ocupació.
Col·labora a tot açò el fet que alguns votants somiadors projecten en el seu imaginari un món fora de la realitat, de meravelles, enlairat o irreal, sobretot: no pagar, però rebre tota mena de subvencions, per exemple, en forma d’escoles pagades i concertades per als seus xiquets, pensions per als seus majors, bones carreteres, exempcions i ajudes fiscals…, etc. etc. Contribueix la manipulació d’algunes tribunes mediàtiques i les cloaques anquilosades de l’Estat, tals com la policia patriòtica o sectors de la Judicatura… Igualment col·labora el fet que algunes classes populars seguisquen obedientment o cegament el seu deteriorament de vida proposat per estos il·luminats, que voten contra l’apujada de sous, que suprimeixen drets socials, que retallen despesa social, cultural, o ambiental…: així, tot el que se suprimeix, posem per cas, en recursos contra el canvi climàtic, després ens ho gastarem doblement en reparar els mals ocasionats com a conseqüència d’este escalfament; tot el que es lleva de drets i ajudes socials, després ho pagarem de la nostra butxaca, o siga, és una manera indirecta d’abaixar-nos el sou…
És com si “tiraren la pedra, i amagaren la mà”, i, després, veges, “busca qui t’ha pegat”.
Jesús Moncho
