TERRA ENDINS
“Nosaltres decidim quin sistema de producció i de consum volem. Si comprem una sabata de la Xina per 10 euros (perquè les d’Elx o d’Elda són més cares, 30/40/50 euros), estem enviant un missatge que volem que es deslocalitzen les nostres fàbriques i empreses”. L’any que ve tornarem a comprar un nou parell de sabates, perquè les primeres no han durat; això sí, les comprarem barates!… I no pot ser que la “maximització de beneficis” (menor inversió, màxim benefici, del neoliberalisme) prime en la concepció, constitució i perdurabilitat del nostre món.
Llegir “Terra endins”, de Mª Josepa Payà i Valdés, és trobar-te constantment pindoletes com l’anterior. O, dit d’una altra manera, hem d’eixamplar la nostra perspectiva per no caure en l’acceptació i defensa dels valors i interessos de les grans corporacions econòmiques que decideixen per nosaltres la marxa de l’economia, la marxa de les nostres coses. Clar!, la reducció de costos, l’economia, la competitivitat, és la cançó que ens bombardegen a tothora, sense entrar a valorar les contrapartides: la pol·lució creada, la contaminació dels aqüífers, el trencament del paisatge, residus no biodegradables, enfermetats, empobriment de l’assalariat o del llaurador… Tot això són “externalitats” que el capitalista no enfronta ni paga, les quals queden per a les Administracions públiques, és a dir, pagades i sofrides per tots, amb conseqüències negatives segurament perdurables.
Pel que fa a la política agrària, sabem que en els anys 50/60 es basava en la mecanització del camp i l’ús de productes químics i fitosanitaris a dojo, política que no ha acabat amb la fam en el món, però sí ha generat grans desigualtats i fortes precarietats. No tot és produir un aliment a gran escala, econòmic, perquè les contrapartides (ja hem dit) són enormes.
El desenvolupament rural o la “revolució verda” no pot estar basada en estos paràmetres anteriors. Simplificar l’estructura tradicional de l’agricultura (eliminar, marges, concentracions, eliminar fems naturals, suprimir cicles de guarets…) és simplificar la cadena de producció, i té un efecte contrari: a major simplificació, major inestablitat de l’agrosistema.
Què fer?…, el consumidor desitja una cistella de la compra assequible, però, sense saber-ho, té en la seua mà poder decantar-se en favor d’aquells grans capitalistes que dictaminen quin món volen i quin trist món ens deixaran, o pot decantar-se pel llaurador de l’agroecologia, de la biodiversitat, del minifundi, del respecte al productor i a la terra… I, potser, esta darrera opció represente pagar una mica més, però, a canvi, tindrem un món presentable als nostres fills i nets. Si el Planeta és finit, el creixement tambés és (o ha de ser) finit; el contrari és caminar cap a una fi, com a mínim, imprevisible, que podria ser irreversible. Confiar en la tecnologia com a garant de la solució de tots els possibles mals sabem que no és bon camí, perquè l’ús de la teconologia crea noves conseqüències negatives a solventar per la mateixa tecnologia, en un mossegar-se la cua sense fi.
A l’hora de la producció d’aliments, el concepte de “bé comú” s’ha de fer prevaldre front al de la competitivitat o maximització de beneficis. Hem de tindre en compte que la força que mou el món no és la competència, la competitivitat, la lluita entre els més forts, sinó la cooperació, és a dir, la col·laboració dels més aptes. Perquè tota contesa o confrontació deixa ferides i ferits; però tota entente o entesa significa la suma d’accions i esforços per un fi, assequible i beneficiós i de tots.
I, per acabar, direm, citant l’autora, que “sense el món rural, que produeix els aliments, neteja l’aire, proporciona energia, i s’engul residus, el món urbà no podria existir ni sobreviure. Per què, per tant, eixe desprestigi o desatenció del món rural?…”
I no podem deixar de mencionar, en esta obra, l’estil i la prosa senzilla i directa però sempre expressiva i contundent, en un missatge que la mateixa autora creu desconcatenat, quan, res més lluny de la realitat, toca tots els aspectes d’una problemàtica densa i complexa, que l’autora desbrina amb la facilitat i profunditat de qui estima la seua terra endins.
Jesús Moncho
