Nadie negará que la piscina es un símbolo de nuestro verano. Aunque nuestros antepasados dijeran alberca o balsa. Más eufónico quedaba y queda piscina. Más allá de que la palabra quiera dar a entender lugar o recipiente de o para peces. Quizá se entienda que los pececitos son o somos los apolíneos y las sélfides que ocupamos sus espacios. Con o sin bronceador, otro indispensable del verano, excepto para Julio Iglesias. ¿Qué será, que nos da por ponernos morenitos? Es que blanquear es solo para unos cuantos, para los elegidos, tipo Mario Conde, Rodrigo Rato, o Bárcenas. Segueix llegint →
Publicat el 15 juliol 2018
Coquetear. No es de extrañar que los primeros en inventar (usar) la palabra fueran los franceses. Es que su historia repleta de gallardía y aire liberal al tiempo que una lengua susurrante y sensual, les catapulta al podio de los pueblos más románticos del mundo. Así, al ver deambular los gallos en el gallinero con su altanero coq-coq les llevó de inmediato a intentar emular sus prácticas y a trasplantar la onomatopeya sonora al lenguaje cotidiano: coqueter/coquetear. Y lo que era un simple rugido animal ahora se trasforma en todo un arte: “Ma bouche te sera un enfer de douceur”, nos decía el rapsoda Apollinaire, “mi boca será para ti un infierno de dulzura”. Coquetear. Sí. Segueix llegint →
Publicat el 9 juliol 2018
Taxa turística, sí; taxa, no: heus ací la qüestió. El simple fet de citar la paraula, «taxa turística», ja concita alteració. Cosa ben lluny de la calma i trellat per arribar, almenys, a vore què és això. Resulta que ningú discuteix que el turisme és una indústria important entre nosaltres (14’9 del PIB estatal, any 2017). Turista, no cal dir-ho, és la figura i objectiu buscat, l’actor que ho promou tot… I amb la tradicional oferta de territori, platja, sol, paisatge, és a dir, oferta dels recursos naturals, en tindrem prou?, serà bastant? O hauríem d’oferir alguna cosa més?…
Segueix llegint →
Publicat el 31 maig 2018
La descomposició galopant del PP, entre infinits cassos de corrupció, s’agreujava, per moments, amb la no acció d’un Mariano Rajoy ensopit, a més de les sorprenents respostes provinents del sistema en forma de decisions institucionals o judicials o funcionarials decididament no acceptades per part de la 
població, o no acabades de comprendre del tot per la ciutadania en general. Tot l’entramat oficial es ressentia i es ressent. El sistema, que abans hem mencionat, era i és el receptor final de tant de sotrac, tot i que requereix de tranquil·litat per operar en el dia a dia. Segueix llegint →
Publicat el 2 maig 2018
