Mazón, un maldecap per a la societat (i per al PP)
La veritat no existeix, és relativa, segons l’interés de qui parla o la percep. Estem vegent-ho, malauradament, en el cas del relat dels fets conseqüència de la dana del 29-0, on un negligent i impresentable Carlos Mazón, contra llei, raó i coneixement, s’entesta a exculpar-se i, per tant, s’encabota a culpar tothom a dreta i esquerre. En realitat, qui vol exculpar-se és el PP, el partit, i des de Madrid avalen el representant d’ací, Mazón, avalen els fets negligents i impresentables, volen i necessiten culpar els altres. Tanca el cercle un electorat desinformat i àvid de “chocolate pronto”.
Clar!, tot pot tindre explicació en el context actual. Els veloços canvis socials o econòmics, que acceleren l’individualisme interessadíssim i augmenten l’avidesa o el “sálvese quien pueda”, per tant, la inseguretat ciutadana i, com a conseqüència, potser, la incomoditat social o la violència, són la base o el caldo de cultiu de tots estos moviments i d’estos personatges tèrbols. És, en definitiva, el rebuig a allò que emana de l’ordre social, de la ciutat, ordre real o suposat, que no els ha tret de la seua precarietat. En estes circumstàncies, l’individu, el comú dels ciutadans, està obert a qualsevol eixida, o a “qualsevol promesa d’eixida”, sobretot, si s’ataca eixe ordre establert, de la ciutat, d’allò públic, que li genera tanta desconfiança, tanta por. És l’ocasió dels qui van contra la ciutat, contra allò social, contra tot ordre o dret, és el camí dels antisocials, dels freakys: Trump, Orban, Milei, Oubascal, o els qui xisclen “Perro Sanche”. Mal rotllo, en general. Encara que també hauríem de dir que els representants de l’ordre de la ciutat no han sabut o no han pogut solventar adientment els problemes per als ciutadans; tots han (o hem) abraçat el neoliberalisme, origen de quasi tots els mals.
Per tant, són les emocions, els sentiments, més que no la racionalitat, allò que mou el comú dels ciutadans. I ja la tenim!, quan estos antisocials o freakys troben la clau i li posen nom fals al descontent social: “llibertat” (quan ells, realment, estan per la restricció de drets), “grandesa” (quan prediquen i estan, de veritat, contra l’apujada de salaris, contra la sanitat, la cultura…), “la pàtria” (concepte abstracte que amaga els vertaders interessos dels poderosos: no pagar impostos, no apujar sous, privatització de quasi tot…), “culpables, perros” (a caps de turc o preses fàcils des de la mentida o la confusió).
Tot va començar quan es van donar compte que negant i atacant la realitat de la ciència, en aspectes bàsics i crítics, la cosa els funcionava. En aspectes tals com el fumar, el canvi climàtic…, fins acabar estenent directament que la Terra és plana o que les vacunes són instruments de dominació mental i corporal…
Les xarxes socials són el principal mitjà de difusió de tots estos fakes/boles. I completa la faena una certa premsa catalogada com a “agitprop” (“groga/amarillista”), propagadora de notícies falses per crear una opinió pública favorable a qui els finança o paga, bé siga una corporació empresarial, una classe o grup social, una tendència o facció política… Són, principalment, OKdiario d’Eduardo Inda, Intereconomía, Estado de Alarma i EDATV de Javier Negre, o personatges radiofònics com Jiménez Losantos o creadors de contingut digital com Alvise Pérez…
Mazón és un supervivent polític (ell no ho sap, és pensa que és Gary Cooper) per interés del PP estatal. Caurà (ja està sentenciat) quan es considere la circumstància propícia (per al PP). Mentre, ens l’hem d’engolir. Però, atenció, l’alternativa en l’horitzó costa més d’engolir: Paco Camps!
Jesús Moncho
