Jesús Moncho Pascual

VIOLÈNCIA CONTRA ELS ANIMALS

Les persones de hui vivim enmig de la voràgine d’informació, tant de la imatge com de la paraula, en un món que ha transcendit les xicotetes fronteres del nostre voltant, i que ens fa sentir impel·lits a replantejar-nos constantment les bases del nostre món, de la nostra convivència, potser buscant un model de societat que s’adapte a la nova mentalitat que anem construint. Alguns diran que és l’univers de la mundialització. Uns altres creuran que és la conseqüència necessària dels canvis: societat rural>urbana>industrial> terciària… Fins i tot, algú afirmarà que és la plasmació d’una major sensibilitat o formació personal, a ramals de l’evolució i el progrés.

Així és com s’arriba, en el tracte amb animals, a esclats d’estupefacció o a esclats de ràbia, davant de fets que uns consideren normals i altres anormals. I és precisament aquí on sembla que es trenca l’harmonia o el consens social, per mantindre’s ancorats en el passat uns, per defensar el nou món o la nova sensibilitat els altres. És el cas de: la solta d’ànecs al port de Sagunt, bou embolat, trencà de la cassola amb rates al Puig, “Toro de la Vega”…

La inèrcia dels costums és l’arma. És la tradició, hom afirma, per defensar de terminades actituds agressives contra els animals, provinents del passat. Tenint en compte que les tradicions estan en la base de la integració i l’estabilitat d’una col·lectivitat, alguns se senten cuirassats i justificats, sense adonar-se que els valors que garanteixen eixa integració i cohesió social estan mutant, estant sent substituïts per uns altres que donen sentit a l’individu de la nova societat, del nou món: per tant, en lloc d’amor a la tradició, podria dir-se que és més bé resistència als canvis, inadaptació al futur.

Després de tot, si ens endinsem en l’essència d’alguns actes, resulta que la solta d’ànecs a Sagunt prové dels anys 40, anys de la fam. La trencà de la cassola al Puig es feia per la sorpresa i arreplega de caramels, xocolates i algun conill que l’agraciat s’emportava a casa per a la paella; amb el pas del temps, darrerament algú trastocà l’event posant rates per a que les acaçaren i mataren i causara diversió. Del bou embolat els seus defensors ens diuen que, ja en les Guerres Púniques, els romans llançaven bous amb foc en les banyes per espantar els elefants i cavalls dels cartaginesos. En fi, vostés mateixos diran si això és tradició…

Violència és la paraula. La violència no és dolenta segons la classe de víctima (persona o animal), és dolenta per si mateixa i embruteix a qui la practica. De segur que no estem per la brutedat, no estem per la crueltat, tampoc per justificar-la. I tampoc per obstruir el pas dels nous valors, que substitueixen els vells, en una marxa cap endavant que enorgullisca a tots els individus d’un col·lectiu.

www.jesusmoncho.com

Publicat el 2 setembre 2014

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat