VESPRADA DE CINE
Anar al cinema. És un desig, que va tornant-se realitat a mesura que vas canviant-te, que vas mudant-te, amb l’ànim de no deixar-te res oblidat,
ni el moneder, ni les ulleres, ni el mòbil, ni… Tota una vesprada. Eixir de casa, aplegar-se al local, treure la butlleta, entrar a la sala encara amb els llums encesos, el terra amb alguna roseta escampada, les butaques amples. L’espera del començament ens depara ja la primera sensació; un nou món, una nova aventura ens aguarda; ara és moment d’imaginar, de posar contorns a allò que voldríem que s’esdevinguera, la transformació de tots els negres al technicolor. La rutina de tots els dies s’ha trencat, som en un lloc diferent, i buscat. Per tant, ocorreran coses noves, coses que ens colpiran, si més no, coses que seran per a nosaltres només, la sala apagada, la pantalla gran i jo, en una interacció, com a mínim, d’emoció. És el cine que està en la terra, com en el cel. Ja fa estona que hem desconnectat de la realitat mundana, som en una altra esfera, no hi ha preocupacions de l’exterior, potser els nervis o el formigueig interior ens embolcalla, per estar en els prolegòmens d’alguna cosa especial, d’una història, d’una gesta, d’una vida, d’una il·lusió…
Tal volta la mandíbula, la boca oberta de Tiburón, la feredat i el pànic, no s’hi puga igualar. De totes maneres, aquella por de quan caminàvem, menudets, pel carrer, de nit, aquella sensació d’estar a soles, davant de no sé què, potser voldríem tornar-la a desafiar, a vèncer, i el cinema ens ajudarà. Potser la intensitat i compassió sentida de Missing o de Forrest Gump ens porte algun sentiment, alguna empatia; o la visualitat de Titànic ens faça aflorar alguna llàgrima. No estem a soles. Hi ha més gent, que sent, que s’emociona, que disfruta. És el cinema.
De xiquets estant, front a Ivanhoe o El Conde Montecristo, començàvem a estimar la vida en colors entre cavalls, llancers o espadatxins, tots nosaltres pendents dels amors, dels cavallers i les donzelles, de les argúcies i intrigues, en un trassumpte de la vida que nosaltres no coneixíem ni intuïem. Només acció i pàlpit. I el clapoteig a la panxa. Sí. La vida és embolcall, ara, no tractem de saber res de marors i profunditats, que punxen i paralitzen el personal. En un altre moment pot ser. Ara, som companys de Ricard Cor de Lleó, saltem amb ell, no estem mancos ni parats, som amics d’Edmund Dantés i desafiem If i el que faça falta. Tot és senzill, engrescador.
Amb La túnica sagrada, o Cómo casarse con un millonario, descobríem el Cinemascope, tot és gran, bonic, enlluernador. És el cel·luloide. El món no és el que diuen que és. És tal com es percep. Tal com el volem vore, com l’imaginem. Com si tinguérem una maquineta per a crear, per a pintar, per a suggestionar-nos a deler…
El riu flueix, va, no para. El cinema, hui, continua. Les immenses i boniques sales de projecció s’han tornat seus de bancs o de supermercats. Estan tancades o transformades. Però el cinema, clar és, continua, segueix, ens enamora; potser ens transporta…
Jesús Moncho
