Jesús Moncho Pascual

Una tamborinada per la Dependència

Caminàvem per la via principal d’Elx (La Corredora) este cap de setmana quan un retrò de tabals i tambors ens va sobtar amb ritme matxucó. Avançava cap a nosaltres. Les tamborinades volaven. Persones amb cadires de rodes feien el seguici. Una estirada pancarta demanava per l’aplicació de la Llei de la Dependència. Pares, mares, germans i d’altres seguien en una allargada filera. Els tambors no cessaven…Resulta que per estes dates se celebra l’aniversari de l’aprovació de la mencionada Llei. Les persones que desfilaven s’emparaven en la tal Llei; només volien que s’aplicara. Almenys, que s’aplicara amb rigor i eficàcia. Al País Valencià les prestacions arriben a un 0’7% de la població; a Catalunya, un 1’5%; a Andalusia, un 2’2%; a Madrid, un 0’7% (dades de SAAD-IMSERSO, desembre 2010). Catalunya ens dobla, Andalusia ens triplica.

El finançament depèn al 50% entre l’Estat i la Generalitat. L’Autonomia gestiona i el temps d’espera oscil·la entre 12/18 mesos. Per què estem a la cua en les susdites prestacions? Potser és el destí que així ho vol? Ens ha tocat a nosaltres? És difícil indagar i entrar en les conductes de les persones i Institucions, però en este cas són moltes les coincidències. Hi ha unes Comunitats Autònomes que postulen la privatització dels servicis sanitaris i aposten per les solucions individuals. D’altres Comunitats treballen per a què els servicis públics (drets de tots) funcionen. Els resultats salten a la vista i ens donen peu a pensar. Tant és així que el president de l’Asociación de Directores y Gerentes de Servicios Sociales, José Manuel Ramírez, referint-se a les Comunitats que lideren la cua en prestacions per la Dependència (Canàries, Madrid, Múrcia i C. Valenciana), ha dit: “se podrían dar por buenas las acusaciones de boicoteo a la Ley que se les hizo cuando arrancó el sistema de la Dependencia. Algunos de sus datos son tan vergonzosos que deberían dar lugar a acciones legales.

Les tamborinades de les gents d’Elx, en aquell matí, no cessaven. Les tamborinades físiques i reals, però, les rebien i les reben ells en forma de no ajuda adient, sobretot, existint com existeix una llei que mai no arriba quan toca o com cal, i que almenys aquell matí els omplia de rauxa per alçar el braç, elevar la maça, i deixar anar una tamborinada darrere l’altra.

Publicat el 13 desembre 2010

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat