Jesús Moncho Pascual

Una cervesa, per favor

  “Una cervesa, per favor”, ha dit l’entrenador de futbol alemany Jürgen Klopp, donant a entendre la seua pròxima destinació a Espanya, i indiferent a la nostra cita electoral del 24 de maig, generadora del gran daltabaix polític en favor de l’esquerra al nostre Cap i Casal i a la Generalitat, com igualment a moltes localitats de la nostra comarca i, particularment, en la nostra capital Dénia. Per la qual cosa quasi tots els qui sospiràvem pel canvi també ens sumem (materialment o metafòricament) a eixe crit de goig: una cervesa, per favor! Tots ens rendim davant d’un bon glop. Sí. L’ocasió s’ho mereix. I la cervesa, ja fa temps, s’ha erigit en allò més a mà, en la reina de les begudes. Encara que venim de la cultura del vi, estesa esta al llarg del Mediterrani, a diferència dels països centre-nòrdics d’Europa (els de Jürgen Klopp) on imperava i impera, clar és, la cervesa. Alguns diuen que l’Imperi Romà va arribar només fins on podia conrear-se la vinya i el vi. La resta eren bàrbars.

   11 punts representava el consum de cervesa a Espanya en els anys 60, que, després d’una inusitada embranzida, va apujar a 49 en el 2010, mentre el vi descendia des de 65 punts a 20. Com és això? Segurament la irrupció del turisme ha tingut bastant a vore en tot açò. Però, en el cas que ens ocupa, hem de dir que les gents, més que per matar la set, beuen per a relacionar-se socialment, on es projecten imaginaris i ideals propis, on no cap allò desvaloritzat, allò antic, allò etiquetat com a obsolet. El vi, igual com el franquisme o com els bous o Manolo Escobar, van anar perdent glamour, van entrar en barrina; la beguda en got llarg, el whisky (quasi desconegut fins al moment entre nosaltres), el refresc amb gasosa d’estiu…, van acabar imposant-se. Era i és l’hora de la cervesa. Així, ja no diem “és l’hora del vermut” o “fem-nos un vermudet”, previ als menjars. Com també, per exemple, el rebentat (cafè tocat de brandi) ha passat a millor vida. Fins i tot, suggeriments o tonades com aquella de “Veterano es cosa de hombres” són impensables ara. Resulta que s’han incorporat a la beguda, com al fumar, una immensa legió de fèmines, de dones.

A pesar que, en esta batalla entre el vi i la cervesa, aquell juga amb avantatge, no està gravat fiscalment, i, a més a més, algun expresident del país ha dit que a ell ni a ningú se l’ha de vigilar o demanar-li comptes de quantes copes de vi pren o ha de prendre. Potser el valent expresident ho va dir sota l’efecte desinhibidor que provoca el vi (“in vino veritas”), sense tindre per a res en compte, d’altra banda, allò de “in aqua sanitas”. Nosaltres, davant l’espectacle, pensem que tot és a benefici de la bona marxa del país o de l’economia. Perquè sabut és que el sector servicis (bars, supermercats, llocs d’oci…) generat per l’alcohol és important. No obstant açò, res no li arrabassa el tron a la cervesa. I més, quan a partir del 1961 L’Àguila, amb factoria a València, va posar en el mercat el format de botella de litre, la denominada “litrona”, econòmica i sociable (reuneix gent), germen d’allò que més endavant vindria a batejar-se com a “botelló”.

No esmentarem que els lluitadors de sumo ingereixen tres litres diaris de cervesa o que, fins i tot, les vaques són alimentades amb cervesa. Mantinguem-nos dins de les bones formes. Tanmateix, sí que recordarem que els nostres clàssics li donaven el nom de CERES (deessa del blat)-VIS (força, vigor): Cervesa…, la força dels déus. Per a quan hi ha un bon motiu, com, per exemple, este de les eleccions. Sí, una cervesa, per favor!

 Jesús Moncho

 

Publicat el 4 juny 2015

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat