Una altra vegada el dia dels enamorats?
Vaja per davant que a ningú li desagrada un dolç, un regal, una abraçada o un bes. Tant rebre’l, com donar-lo…. Però, estos dies, bombardegen per tots els costats que vosté ha de regalar alguna cosa a algú. Quasi, quasi, ha d’estar enamorat perquè sí. És que ve el 14 de febrer. El dia de Sant Valentí. Una festa anglosaxona, des d’on va estenent-se a quasi tot el món, festa que va ser suprimida pel concili Vaticà II. Procure regalar un ram de flors que no s’emmustigue mai, i si porta algú a sopar o a un viatge d’amor no entre en profunditats per saber de quin animal és el filet de sorra (ventresca en castellà, tuna belly en anglés), o si ix en conversa “La plaça del diamant” no pregunte si hi ha prou vigilància en eixa plaça perquè no el furten (el diamant). Tot ens sembla bé. Però que no ens calfen tant les orelles! Ja farem el que trobarem, el que ens vindrà de bé.
Teníem entés que, si hi ha un dia especial per a commemorar amors, este era el dia de Sant Dionís, “Dia de la Mocadorà”, també el dia de Sant Jordi, amb la rosa i un llibre per a les nostres persones volgudes. Sant Jordi, que va salvar i alliberar la donzella, Però sabut és que, en el neoliberalisme, res no val si no té utilitat o valor (econòmic); per a què valen les festes, diuen, si no hem de traure utilitat o valor (econòmic) d’elles? Van apareixent festes, tals com el Dia dels Enamorats, el Halloween, el Black Friday, el…: a consumir!
Per una altra banda, resulta que les dones ja tenen presència i força, ja no necessiten la figura del protector-salvador. És més, la figura del salvador-protector empetiteix la dona, la fa depenent i feble; ara s’hi va canviant a una estructura legal que salvaguarde els drets conquerits de la dona. I si les persones són del mateix sexe queden emparades per la mateixa estructura legal.
O siga que el fons de la qüestió de les relacions entre persones ara es dirimeix o es tracta d’emmarcar en l’empoderament i l’extensió de drets cap a una igualtat no discutida, tot i la presència d’alguns elements que neguen eixa igualtat o empoderament, encara que siga en discussions encontrades o apassionades com, per exemple, al voltant del tema “Zorra” per a Eurovisió, quan tota la vida hem estat sentint i sofrint allò de “no me gusta que a los toros te pongas la minifalda”, o la melodia embafosa i més actual d’”eres mía, si una noche entro en tu cuarto y te hago mía, solo mía, no te hagas la loca”, o en veu de Sergio Dalma “esta chica es mía, casi, casi mía, está loca por mi”… Les paraules o les llegendes poden ser veritat o mentida, però, una volta pronunciades, tenen efectes reals: per què es diu i es creu això d’”eres mía”?…
De totes maneres, ja sabem que “amor amb amor es cura” i “amor sense patir, no pot existir”, cosa que no lleva allò de “dona’m, i et donaré”, que és el tema que ens ocupa hui. I no estaria de més el fet de tindre en compte o posar en pràctica també allò que alguna vegada hem sentit o llegit “quan el/la mires i rius, senyal que te l’estimes”. Jesús Moncho