Jesús Moncho Pascual

Un nou horitzó

Confesse que, havent acudit a nombrosos economistes, no he entropessat amb ningú que trobara la tecla per a eixir ja d’esta crisi tan repeluda. Entre ells queda ben patent que a la devaluació interna del país (abaixada de salaris i de preus per a ser competitius) podria existir com a alternativa la famosa emissió d’Eurobonus per mitjà dels quals el Banc Central Europeu ens donaria cobertura a països amb problemes de calat. Bé, mentre, nosaltres haurem de fer alguna cosa.

La primera és reflexionar sobre el que ha passat. Ens hem perdut en batalletes, en enemics i fantasmes casolans: que si la família tradicional, que si contra polítics d’ací o d’allà, autonomies, sindicats, bons i dolents,… sense vore que el veritable problema consistia a incrementar la productivitat del nostre sistema, i no caure en la bomba de rellotgeria que era la desregularització financera i la inversió en la rajola merament especulativa i de baixa productivitat (les cases es fan per a viure, no per especular amb elles, cosa que satura i col·lapsa el sistema amb conseqüències desastroses).

La segona és que els governants oficials d’un signe i de l’altre ens han enganyat. Ens han enganyat per permetre tot allò anterior esmentat, per repartir-se sobresous, per tindre presumptes retirs daurats en elèctriques, telefòniques, energètiques o bancs,… la compensació del còmplice.

La tercera és que “l’error porta a l’error”. Rescatar els bancs amb diners vinguts de la Unió Europea amb càrrec a l’Estat espanyol significa augmentar el deute de l’Estat (és a dir, de tots nosaltres), que s’ha de sufragar acudint l’Estat als préstecs dels propis bancs rescatats, amb la qual cosa empitjorem el deute de tots nosaltres i beneficiem descaradament el món privat de les finances (afirma l’economista Gay de Liébana), i es prolonga l’eixida de la crisi. No queda més remei que pactar allargar i suavitzar el termini de pagament des d’Espanya als bancs de la UE per no estrangular-nos i no patir tant (segons Mayor Zaragoza, o Gay de Liébana).

Finalment, pensar que la mobilització ciutadana (no en el sentit d’agitació al carrer) farà que el temps d’eixida de la crisi s’acurte. És a dir, el ciutadà aturat pensant que això no vol dir que se senta desocupat (ens diu el “siconomista” Àlex Rovira); per què no acudeix a alguna organització on puga ajudar la gent que no ho està passant bé?, i així trobar més sentit a la vida, trobar nous horitzons. Les xicotetes empreses confiant en la incentivació fiscal des del Govern, i en la innovació per la pròpia part. Les empreses potenciant la productivitat i la seua projecció internacional. Les Administracions reduint-se (les Diputacions, per exemple, són administracions duplicades i innecessàries). I el ciutadà apostant en la pròpia força i solidaritat, exigint als governants allò que és dret i el canvi de l’establishment polític que ha portat tota esta maldat.

Jesús Moncho

Publicat el 1 febrer 2013

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat