Jesús Moncho Pascual

Torrevella, un suïcidi programat

L’inefable expresident Camps, un dia de visita oficial, va proclamar Torrevella com a “capital i referència de l’augment constant de demografia iprosperitat de la Comunitat Valenciana”. Ja resulta desassossegant que una persona com Camps t’etiquete i et valore. Una població tradicionalment dedicada a l’agricultura, la pesca i l’activitat extractiva de la sal, uns 9.000 habitants en els anys 60, amb 20 km de costa, de sobte descobreix la recepta màgica: el desenrotllament turístic i immobiliari encetat els anys 60-70. Però enmig d’una gran confusió, que es plasmava en el sotmetiment de l’activitat turística a la implementació constructiva i la instrumentalització immobiliària, dutes a cap per prohoms locals de l’empresariat i la política. Un dels seus capitosts, l’exalcalde Hernández Mateo, hui a la presó, va treure una plusvàlua de quasi uns 1.000 milions de pessetes per la compra-venda d’una parcel·la a la mateixa constructora (promotora Edén del Mar) que treballava amb l’Ajuntament. L’especulació i construcció del sòl era la bandera. Les conseqüències: la manca de previsió i planificació, no sols turística sinó també urbanística, que implica una massificació del territori sense les degudes infraestructures, equipaments i servicis, amb fort impacte mediambiental. Davant l’espectacle, un tècnic municipal ja s’atrevia a dir “la massificació urbanística i de baixa qualitat (barata) és perjudicial i ens passarà factura en el futur”.

Hui només queda un 8% del terme municipal (d’un total de 30 km2) sense edificar. La tercera part del terme és la llacuna natural, protegida com a Parc Natural. 75.000 vivendes, el 78% del parc immobiliari de Torrevella, són segones residències. El 30’4% de l’ocupació laboral pertany al sector de la construcció i el negoci immobiliari. Què fem ara? Hem esgotat el bé més preuat, el sòl, que mantenia el furor i la lògica del sistema torrevellenc. El sòl és un bé limitat que s’esgota i no té reposició. On construïm ara? En què s’ocuparà la gent?

Si els ingressos municipals disminueixen progressivament (fins a acabar-se quasi del tot), mentre les despeses de manteniment i prestació de servicis són cada colp més grans, per on se n’eixirà? El deute per habitant és de 1.105 E, quan la mitjana del País Valencià està en 361 E. La mitjana de llits hospitalaris per habitant en Espanya és 1 per 255 h, en Torrevella és 1 per 700 h. Quin camí seguir?

La perspicàcia municipal (que no racionalitat) decideix que el desenvolupament extensiu horitzontal (adossats) ja no és rendible, ara intentaran la construcció en vertical, en altura, més densa encara. Fins a quinze plantes. Pitjor el remei que la malaltia. A finals de 2011, la Conselleria tomba el projecte d’un macrohotel per no respectar els percentatges màxims d’ocupació (20% de la parcel·la) i no cedir el 80% restant per a usos públics, al mateix temps que no es donen els índex generals necessaris de Sòl Dotacional i Edificabilitat Bruta. La localitat no té un projecte de ciutat, més enllà de la simple dispersió i amuntegament d’edificis. Projecta mala imatge. Tant és així que els tour-operators l’han exclosa de les seues destinacions turístiques. Recordem que la taxa de delictes en la ciutat està en 16 punts, mentre a Espanya en 4’5.

Què en queda, ja? Camps, Rambla, Such, Milagrosa, Pedrosa, Blasco, Ripoll… estan imputats, i no poden donar les seues solucions màgiques… La pregunta és: qui pagarà tot este desficaci?

www.jesusmoncho.com

 

Publicat el 20 gener 2015

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat