Jesús Moncho Pascual

TORNA EL BORBÓ

Torna el Borbó, sí. Torna. «Y es que yo tengo la suerte de ser Borbón, soy un truhán, soy un señor, y casi fiel en el amor…» Així quedava reflectit en una xirigota de Cadis, l’emèrit Joan Carles I. Torna i, amb ell, torna el record de la poca vergonya i la corrupció, què li farem!

Clar, ell voldria que el recordàrem com un gran monarca, el de la reencarnació de la democràcia, no com el simple Borbó de la 3ª Restauració borbònica al nostre país. El dictador Franco el va restaurar al tro en 1975, després de la fugida de l’últim Borbó, Alfons XIII en 1931, per la victòria republicana en les eleccions municipals; quan són pare, Alfons XII («¿Dónde vas, Alfonso XII, dónde vas, triste de tí?»), ja havia protagonitzat la 2ª Restauració borbònica l’any 1874 després la Primera República espanyola, conseqüència de l’escapada de la reina Isabel II de Borbó anys abans («Isabelona, tan frescachona; y don Paquita (l’home de la reina), tan mariquita», cantaven per Madrid). I la 1ª i iniciadora de les Restauracions borbòniques, perquè es veu que aqueix és el seu destí, es va produir en 1813, quan Napoleó li torna a Fernando VII el tro d’Espanya que son pare, el rei Carlos IV de Borbó, li havia venut a Napoleó.

Poca vergonya (de verecundia/respecte) és el que té aquest Borbó. És a dir, poc respecte, o nul, en aquest cas, cap als ciutadans espanyols. I de corrupció no cal parlar; n’estem farts. Només aclarir que el concepte corrupció (de cum-rumpere/trencar conjuntament) ens diu que n’hi ha uns quants més que l’han ajudat o tapat en les seues maldats. «Soy un truhán, soy un señor». Els rapers Valtònyc en l’exili i Hassél a la presó, per cantar els excessos del Borbó; i aquest Borbó, de regates a Sanxenxo.

I com és que es produeix la corrupció? Per què?… És obvi que ningú agafa i s’emporta a sa casa els canelobres de l’altar major de l’església a mitjan Missa: és que tots el vorien. Per tant, és evident que, en evitació de la corrupció, cal TRANSPARÈNCIA, transparència absoluta en l’acció i gestió política. La qual cosa no pot existir sense la necessària PARTICIPACIÓ de l’administrat, que controla, que vigila…

Amb tot i amb això, sempre s’ha dit: «el poder corromp». Potser siga veritat, o no. El que sí és cert és que el poder implica una relació desigual: l’un amb força i l’altre subordinat. I el que té la força (el poder), la pot usar en el seu benefici, i no en benefici de tots. Aqueixa desigualtat entre poder i administrat s’ha de compensar, necessàriament, donant-li al subordinat un poder, el poder de vore i fiscalitzar (transparència), el poder d’actuar (participar), i el poder de sancionar (revocar càrrecs). I no pot quedar açò en una simple declaració o discurs de bones intencions per part dels polítics, s’ha d’implementar per força en lleis la transparència i la participació ciutadana.

I no sabem com quedaria l’emèrit Joan Carles I en tal situació.

Publicat el 2 juny 2022

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat