Jesús Moncho Pascual

Thank you, Mandela

Recorde, en la ingènua adolescència allà pels anys 60, com ens sobtaven les manifestacions públiques i baralles a Estocolm en favor de la no tala d’arbres d’una gran avinguda seua (tan important era un arbre?), o la fúria amb què s’ocupaven els nord-americans d’Alabama per no deixar lloc als negres en els autobusos (no pagaven el bitllet els negres o què?), o la cega Justícia (mai millor dit) a Sud-Àfrica posant uns en un lloc i els altres en altre lloc: escoles de blancs, escoles de negres; cases i pobles de blancs, cases i poblats de negres; uns manen (els blancs, un 15% de la població), els altres obeeixen (els negres, la majoria)… Un món certament ben embolicat, encara que les lleis, sinó la força, ho possibilitaven, on els negres tenien menys importància que un simple paraigües o que un arbre en bastants llocs del món. Quedava tot dit ja, i tot comprés. Hi havia la força, hi havia la brutalitat. En moltes parts del món regia la violència establida. A Espanya cantàvem “Cara al sol” i ai! d’aquell que mencionara o insinuara l’”Himne de Riego” o la “Internacional”. Mandela, Nelson Mandela, pren, així i en tals circumstàncies, tota la seua magnitud. Ser lliure no és només desprendre’s de les cadenes: és fer un món sense cadenes. Un món on pugues ser digne i respectat, perquè tu dignifiques i respectes. És l’eradicació i oblit de la violència, és l’acceptació i la tolerància. Eixa és la lliçó que va anar aprenent i covant durant 27 anys en la seua escola particular: les presons de Robben Island i de Pollsmoor. És senzill de dir…, difícil de dur a la pràctica. Grans hòmens, com Mandela, ho fan, ho han fet. Quan este home va assumir la presidència del seu poble i Estat, Sud-Àfrica, l’any 1994, es va atrevir a cantar el “Die Stem” (La veu) i el “Nkosi Sikelel Afrika” (Que Déu beneïsca l’Àfrica). Un era l’himne dels blancs afrikaners de l’antic Apartheid, i l’altre el dels indígenes autòctons. Tots dos himnes va cantar amb la mà al pit. Tal com farà el nou i futur president del País Valencià/Comunitat Valenciana quan entonarà l’himne “Per a ofrenar noves glòries a Espanya” i a continuació “La Muixeranga”. L’odi és recepta de mediocres, tenint en compte que en les seues presons (de Mandela) tots els guardians eren blancs…, tots els presos eren negres “La mort és cosa inevitable. Quan un home ha fet el que havia de fer pel seu poble, ja ho ha realitzat tot. Dormiré, doncs, quiet i tranquil tota una eternitat”, va dir Nelson Mandela. Descanse en pau.

Jesús Moncho

Publicat el 14 desembre 2013

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat