Jesús Moncho Pascual

Thank you, Mandela

   Recorde, durant la ingènua adolescència allà pels anys 60, com ens sobtaven les notícies sobre manifestacions públiques i baralles en un lloc tan lluny com Estocolm en favor de la no tala d’arbres d’una gran avinguda seua (tan important era un arbre?), o la fúria amb què s’ocupaven -americans d’Alabama per no deixar lloc als negres en els autobusos (no pagaven el bitllet els negres o què?), o la cega Justícia (mai no millor dit) a Sudàfrica posant uns en un lloc i els altres en altre lloc: escoles de blancs, escoles de negres; cases i pobles de blancs, cases i poblats de negres; uns manen (els blancs, un 15% de la població), els altres obeeixen (els negres, la majoria)… Un món certament ben embolicat, encara que les lleis, sinó la força, ho possibilitaven, on els negres tenien menys importància que un simple paraigües o que un arbust en bastants llocs del món. Quedava tot dit, i tot comprés. Hi havia la força, hi havia la brutalitat. En moltes parts del planeta regia la violència establida. A Espanya, per exemple, cantàvem “Cara al sol” i ai! d’aquell que mencionara o insinuara l’”Himne de Riego” o la “Internacional”. Així és com Mandela, Nelson Mandela, mort el 5 de desembre 2013, pren en tals circumstàncies tota la seua magnitud.

   “Ser lliure no és només desprendre’s de les cadenes: és fer un món sense cadenes. Un món on pugues ser digne i respectat, perquè tu dignifiques i respectes. És l’eradicació i oblit de la violència, és l’acceptació i la tolerància”. Eixa és la lliçó que ell va anar aprenent i covant durant 27 anys en la seua escola particular: les presons de Robben Island i de Pollsmoor. És senzill de dir…, difícil de dur a la pràctica. Tanmateix, grans hòmens, com Mandela, ho fan, ho han fet.

Quan este home va assumir la presidència del seu poble i Estat, Sudàfrica, l’any 1994, es va atrevir a cantar el “Die Stem” (La veu) i el “Nkosi Sikelel Afrika” (Que Déu beneïsca l’Àfrica). Un era l’himne dels blancs afrikaners de l’antic Apartheid, i l’altre el dels indígenes autòctons. Tots dos himnes va cantar amb la mà al pit; tal com hauria de fer el nou i futur president/a del País Valencià/Comunitat Valenciana, entonant l’himne “Per a ofrenar noves glòries a Espanya” i a continuació “La Muixeranga”… L’odi és recepta de mediocres, tot i haver patit una relació de subordinats/poderosos: en les presons de Mandela tots els guardians eren blancs…, tots els presos eren negres.

“La mort és cosa inevitable. Quan un home ha fet el que havia de fer pel seu poble, ja ho ha realitzat tot. Dormiré, doncs, quiet i tranquil tota una eternitat”, va deixar dit Nelson Mandela.  Descanse en pau.

www.jesusmoncho.com

 

Publicat el 9 desembre 2014

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat