Jesús Moncho Pascual

Tauromàquia és…

Les persones de hui vivim enmig de la voràgine d’informació, tant de la imatge com de la paraula, en un món que ha transcendit les xicotetes
fronteres del nostre voltant, i que ens fa sentir impel·lits a replantejar-nos constantment les bases d’este, les bases de la nostra convivència, potser buscant un model de societat que s’adapte a la nova mentalitat o als nous valors que anem construint.

Alguns diran que és l’univers de la mundialització. Uns altres creuran que és la conseqüència necessària dels canvis: des d’una societat rural a una urbana>industrial>terciària… Fins i tot, algú afirmarà que és la plasmació d’una major sensibilitat o formació personal i col·lectiva, a ramals de l’evolució i el progrés.

Així és com s’arriba, en el tracte amb animals, a esclats d’estupefacció o a esclats de ràbia, davant de fets que els uns consideren normals, però els altres, anormals. I és precisament aquí on sembla que es trenca l’harmonia o el consens social, per mantindre’s ancorats en el passat els uns, per defensar el nou món o la nova sensibilitat els altres. És el cas de: la solta d’ànecs al port de Sagunt, trencà de la cassola amb rates al Puig, el bou embolat, “Toro de la Vega”, corregudes de bous…

La inèrcia dels costums és l’arma. És la tradició -afirmen- per defensar determinades actituds agressives contra els animals. No obstant això, tots comprenem que les tradicions, que estan en la base de la integració i l’estabilitat d’una col·lectivitat, també evolucionen o muten, estan subjectes a canvis o transformacions. I els nous valors que van sorgint, precisament els anem construint per garantir millor eixa integració i cohesió social, per donar sentit a l’individu de la nova societat, del nou món: per tant, en lloc d’amor a la tradició –segons afirmen-, podria dir-se que és més bé resistència als canvis, inadaptació al futur.

L’espectacle de la mort de ningú (tampoc d’un animal) no pot emparar-se en apel·lacions a la llibertat de qui vulga realitzar-ho o contemplar-ho. No són valors positius. Les societats de hui aspiren a eradicar el dolor (de persones, també d’animals), pretenen extirpar l’exaltació del gaudi o alegria davant el patiment o la mort.

Violència és la paraula. La violència no és dolenta segons la classe de víctima (persona o animal), és dolenta per si mateixa i embruteix tot aquell que la practica. La violència humilia, degrada o fa patir la víctima. De segur que no estem per la brutedat, no estem per la crueltat, tampoc per justificar-la. I tampoc per obstruir el pas dels nous valors, que substitueixen els vells, en una marxa cap endavant que enorgullisca tots els individus d’un col·lectiu.

Jesús Moncho

 

Publicat el 4 maig 2016

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat