SOROLLA
Potser SOROLLA, juntament amb les expressions i conceptes “taronja, paella, o platges valencianes”, siguen allò que més se sent com a representatiu de la nostra terra. Sí, Joaquim Sorolla, aquell home incomprés, que, lluny de les avantguardes, pintava a la manera d’abans. Només que pintava com ningú. Encara les seues pintures desprenen un halo de misteri o màgia que no sabem explicar, que captiven, que maregen…, i que, pel tractament que fa del color blanc, sumàriament concloem que irràdia lluminositat: eixa és la seua revolució.
Veges per on, a Madrid es troba el gran Museo Sorolla (que ara tanca per reformes), emplaçament segurament per desig del mateix Sorolla i família i Institucions oficials. Allí se’n va anar a viure el nostre artista, a Chamberí. Ara diem que si no estàs en les xarxes socials, no existeixes; igual com, per una altra banda, sempre s’ha entés que, si vols ser algú a Espanya, has de residir a Madrid. Sorolla buscava reconeixement i vendes.
El MUBAV, Museu de Belles Arts de València, des del 2023 té una sala permanent dedicada a l’artista. De totes maneres, exposicions sobre Sorolla se’n fan a tiri i baldiri, com la darrera del MUREC, Museo del Realismo Español Contemporáneo, o l’exposició itinerant que ens presenta la Fundació Bancaixa “En el mar de Sorolla con Manuel Vicent (literat)”.
Sorolla era un correcamins. Però allí on anava, ell ja sabia per què. Ans de radicar-se a Madrid, on va nàixer la seua primera filla, va passar per Itàlia, París, i, com no!, per la bonica Xàbia, on tornava i tornava, i on va realitzar més de 130 pintures, preferentment a la Cala Blanca, el Muntanyar, l’Arenal o el Portitxol. Finalment, a la Serra madrilenya, en la tranquil·la localitat de Cercedilla, en 1923, trobarà els seus últims dies.
La seua dona, Clotilde García del Castillo, va cedir en 1925 la casa i els seus bens a l’Estat amb la condició de ser casa-museu, com així és.
Joquim Sorolla qualificava Xàbia de “sublim”, no sabem si per la seua grandesa, la seua bellesa, o per les emocions que suscitava. Fixem-nos que, al llarg del temps, fins i tot la premsa internacional i personalitats conspícues no s’han quedat al darrere: “Spanish tourism minister Fraga Iribarne inaugurates first batch of villas in the Tosalet urbanización in Jávea”.
Sorolla, clar!, fou nomenat “fill meritíssim de València”, tanmateix no era del grat de Pío Baroja o d’Unamuno, els quals creien que no reflectia ben bé l’Espanya del moment, tot i que el bo d’Azorín va deixar dit: “precisamente no el color, sino el aire es lo que ha pintado Sorolla y lo que sublima su pintura”.
Caure a gust de tots és tasca impossible. En el fons, està la diatriba de si l’art ha de ser transformador de la realitat, o és transmissor i creador d’emocions, de plaer… En realitat, venim al món i es tracta de ser feliços: i cadascú, no cal dir-ho, tria el seu propi camí a la felicitat…
Jesús Moncho