Jesús Moncho Pascual

Símbols sagrats?

No hi ha símbols sagrats, intocables. La nit del 9 de novembre de 1989 assistíem, des del sofà davant el televisor, a la caiguda del mur de Berlín. Saltava a colps de picoleta i a grapats. S’havia instal·lat la revolució sense sang, la revolució esperada, la revolució interioritzada o individualitzada. Es va definir per alguns com la fi de les utopies, abandonant definitivament el camí d’una suposada veritat absoluta, fragmentada ara en mil parts, que descobrien mil camins a transitar. No hi havia camí cap a la uniformitat, sí cap a la diferència. Diferents però no desiguals. El paradís somiat, lluny de les revolucions i conquestes col·lectives i de la seua socialització i institucionalització, es traslladava ara cap al camp de l’exaltació de l’individu, de les coses quotidianes, dels sentiments, alliberament sexual, explosió i elevació de les singularitats (modes) en el vestir, en el menjar, en el pensar, en la decoració, els entreteniments… Era la bellesa del desencantament. Un conformisme postmodern endolcit enmig del consumisme. “El mercat és el millor sistema para crear riquesa”… Un mestís japonès, Fukuyama, nascut a Chicago, li va posar nom: “la fi de la Història“, amb el triomf del liberalisme econòmic, que, després de la derrota de les altres ideologies (feixisme, comunisme), s’erigiria en pensament únic, el qual ens duria a la resolució del conflicte de classes a través de la universalització de la liberal-capitalista democràcia, seguint l’exemple i bandera dels EEUU.

La bandera tenia tres colors: disminució d’impostos, desregularització de mercats, minimització de l’Estat i de la cosa pública.

Els mateixos colors que ara, veges per on, ens han dut a la punyetera precarietat i crisi. Sense remissió, segons sembla. I bastants rectors, com bisbes, seguien tocant les cacaues dels xiquets. Un món descregut i sense símbols ni referents. Pobrets de nosaltres! No cal anar a Lourdes; alerta amb els estalvis, si els tens al banc, no siga que desaparesca o faça fallida; vigila la hipoteca que no cessa; i només faltava que la socialdemocràcia t’abaixara el sou, facilitara l’acomiadament laboral o tractara de modificar el sistema de pensions, faenes estes pròpies del Banc Mundial o del Fons Monetari Internacional i els seus acòlits i sequaços neoliberals (tan fracassats). No sabem on som ni estem. Ja no hi ha símbols ni referents sagrats.
Alguna cosa haurem de fer.

Enric Morera li ha dit “traïdor” a Camps. Per poc es comença; massa seria demanar-li que torne els més de 600 milions de sobrecost de la Ciutat de les Arts i Tal. Si “traïdor” significa (del llatí) “el que entrega“, “l’entregador“, on és el rebedor?, qui és o són els recaptants?

Seguirà Morera en el seu intent de desemmascarar l’escena? A falta de sagraments, ens entretindrem i apassionarem amb els nous “guerrers de l’antifaç” com Morera?

Jesús Moncho

Publicat el 23 juny 2010

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat