Jesús Moncho Pascual

REALITAT O APARENÇA

Ximo Puig (un lermista, de quan Joan Lerma) és ja el candidat del PSPV, i Alberto Fabra es recolza i empara amb Sonia Castedo. És la realitat o… l’aparença. Aparença de tornar al punt d’on havíem partit. És a dir, sembla que estem en el mateix punt. Eixa és la realitat política del moment, on no cal buscar projeccions de futur, propostes d’innovació. Potser valen tots aquells i tot allò de “Agua para todos”, “la Comunitat es una fórmula inexcusable para poner en marcha España”, o “los valencianos estamos más que nunca junto con el pueblo haitiano, con un hospital de 3’8 millones”… Realitat dura, és veritat.

Dura i cruel perquè, mentrestant, l’atac frontal contra l’Estat Social i de Benestar ja s’ha carregat el trípode en què este s’assentava, a saber, supressió de la negociació col•lectiva, dels avanços socials, i del creixement dels salaris al ritme productiu. I tots ens hem quedat mirant les restes de la desfeta. A l’espera de l’alternativa engrescadora o redreçadora. Però ja no és moment de promeses o de velles camàndules. La gent espera i vol la veritat i novetat. Encara que siga la veritat de la realitat, del que hi ha (ja anem per la quinta condemna judicial contra el Consell de la Generalitat per opacitat). La transparència casa amb la humilitat. Respectar i comptar amb el ciutadà enalteix el polític i minora les possibilitats d’error o de desviament.

Però, quins són els camins? Tal vegada, començar a defendre’s d’allò que es proposa des dels santuaris de Wall Street o la City, defendre’s d’allò que ve de les seues terminals d’Alemanya o de Brussel•les (que és qualsevol cosa menys crear els Eurobonus i coparticipar del deute dels distints Estats), no siga mala senda. Felipe González ja ens advertia que les esferes polítiques (entre elles, també les socialdemòcrates) s’han subordinat a les econòmiques. Déu ens pille confessats. Ja no som amos dels nostres destins. Hauríem de tornar, doncs, a una altra esfera més nostra. Que la puguem manejar i fer créixer. “Gestionem allò xicotet”, “allò que sabem fer”, ens deia Mònica Oltra. Som bons emprenedors en el disseny i la innovació, en transformats agroalimentaris, en servicis i valor afegit, en turisme, en… “Posem recursos humans i de capital aquí; agrupem-nos per a la promoció i la creació d’activitats; moviments cooperatius”, ens proposava un altre. Si els mercats internacionals persegueixen la inflació dels seus valors i carteres (bambolles i crisis), la contrapartida seria tornar a allò nostre, degudament escalonat, buscant la seua dinàmica d’evolució: sembrat, fruit, transformat, maquinària, tecnologia, economia del coneixement i digital, xips, servicis, valor afegit…

I si, en un altre ordre, el marc de convivència i territorial ja no ens serveix, reformem-lo, adaptem-lo als temps que corren. Instaurem un reconfortant procés constituent que ens abrace a tots. Potser siguen massa coses. Massa escomeses juntes. Potser hauríem de començar d’una en una. Sí… Però comencem.

www.jesusmoncho.com

Publicat el 16 març 2014

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat