Jesús Moncho Pascual

Quins temps, estos…, i el Papa

Quins temps, estos…, diu alguna gent. Quins temps, estos, tan descreguts, tan desnaturalitzats. Potser. Uns temps, afirmen, de pèrdua de valors. Temps en què, sembla, s’ha entronitzat allò que hom coneix sota el nom d’”individualisme” més ferotge, que no reconeix més bandera que la pròpia, i campe qui puga. Com és això?… A poc a poc, cadascú ha anat fent-se, construint-se el seu món, perquè el que hom creia que era el món de tots, el comú, efectivament, anava desapareixent. L’últim bric en caure del mur comú i conegut és el de les pensions; sembla que ja no són viables, ens diuen. Volen que les complementem o les implementem del tot per la via privada, és a dir, personal i individual. Visca l’individualisme! Quan l’Estat obri el camp d’actuació i no dóna garanties col·lectives o no tracta d’acostar-se cap als exclosos, doncs passa el que passa, com el cas extrem de Mèxic, en què cadascú busca el seu lloc a través de la màfia i deshumanització organitzada. Quins temps, estos…

Cameron o Rajoy ja están aplicant (o diuen que volen aplicar) la recepta total. La recepta d’un món en què campe qui puga. El Papa, però, està i ve per a alçar la veu contra tanta pèrdua de valors. Contra tanta descreença. Ma mare em deia, en vore que no anava a missa quan era jovenet, si era moro. No li cabia en la ment que algú poguera no tenir credo. Eren temps encara d’unió o comunió entre política i religió. A la creu segueix l’espasa (lema de l’Imperi), és a dir, el poder es complementa amb valors o creences que el justifiquen. Ara, les bodes civils ja han superat les religioses. Quins temps, estos. La religió ja no fa por. El ciutadà l’enfronta, perquè no la veu com un instrument de solucions, i la desemmascara. El Papa s’alarma. I ha de fer campanya. Fa campanya amb les armes de tota la vida, etiquetades amb pomposos noms: defensa aferrissada del dret a la vida, que no és cap altra cosa que guerra a l’eutanàsia, guerra al dret a la interrupció voluntària de l’embaras, i guerra al preservatiu i al sexe; dret a la família i a l’educació cristiana, o siga, contra la igualtat de sexes i contra la llibertat de pensament; i per la llibertat religiosa, entesa com manteniment dels seus privilegis dins la societat espanyola.

La joventut i les noves generacions ja no estan per eixes armes (valors) antigues. No les entenen. I els governs, per la seua part, estan per la labor de seguir eliminant drets o conquestes col·lectives. El Papa ho té cru. Encara que Rajoy i el PP de Catalunya han penjat un gran cartell al centre de Barcelona dient: Bienvenido, benvingut (al Papa). I el Papa parlarà de l’art i l’Església, en honor a la gesta de Gaudí en la Sagrada Família. Una altra equivocació. No estem en el segle de les catedrals (ni dels castells), representació d’un poder omnímode. La catedral de Gaudí és un error dels temps. Hui, el que identifica a les gents són els grans estadis o els macrocentres comercials. En un pots dir-li “fill de puta” a l’àrbitre, en l’altre pots consumir des d’unes sabates de moda a un detergent, passant per una hamburguesa, fins a una peli de gansters. Això és el que preval, on ens han dut: consum i desfogar-se. Visca l’individualisme.

Jesus Moncho

Publicat el 6 novembre 2010

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat