Que visca sant Blai gloriós!
Que sant Blai gloriós ens guarde de la tos! Sant Blai és sant que, de sempre, ha despertat gran veneració pertot arreu del País Valencià: és arribar el 3 de febrer i, entre d’altres llocs, es fa romeria i porrat a Pedreguer, benedicció de les madalenes-dames a Teulada o de rotllos a Pego…, o les danses de Bocairent d’on és patró, igual com d’Altea o de Sax o de Borriana on fan xorrar una font de vi juntament amb aplecs de Cabuts i Gegants, trobades de boixateres i bandes de música i processons solemnes…, també es festa al barri de Russafa de València, o la renomenada Fira de Torrent amb els dolços tradicionals dels gaiatos i santblaiets…, igualment al barri i parròquia de Sant Blai a Alacant (a partir de l’antic cementeri allí de Sant Blai), i tants i tants altres pobles i ciutats… És de ressaltar que, a la localitat de Potries (la Safor), el dia de la seua festivitat imposen la relíquia d’un os del sant sobre la gola dels infants invocant protecció, relíquia arribada a Potries a finals del s. XVI; i tant és així que és Festa d’Interés Turístic Provincial (des del 2007), o la“Festa del miracle de Sant Blai” de Montaverner declarada com a Festa d’Interés Turístic Local de la Comunitat Valenciana. Igualment a la basílica del Lledó de Castelló hi ha una relíquia del sant, també un os al poble gallec de Simes, i a Dubrovnik/Croàcia, i a Roma; a la ciutat italiana de Maratea es troba el sepulcre de sant Blai, on descansa el venerable. I s’arriba a sentir pels carrers allò de “Visca sant Blai, bona festa i bon porrat, qui no baixa borratxo, baixa mig emborratxat”.
Este bisbe i pastor, natural de l’Armènia, martiritzat al s. IV, és invocat com a gran sanador; també és advocat dels cardadors de llana, hui en desús. Vesteix amb capa, bàcul (bastó) i mitra al cap com a gran dignitat de l’Església, acompanyat d’un llop.
Però, per què sanador i protector de la Natura amb el llop dominat al costat?… Hem de tindre en compte que el llop, en l’Antiguitat, estava considerat com a símbol del mal, com a encarnació dels poders salvatges i satànics, els ulls del qual s’il·luminen en la nit per hi vore’s millor i fer maldats. És que el personatge dolent i malvat és necessari, juga un paper principal com a temptador o provocador, per a què el bo prove les seues bondats. En este procés es requereixen uns actuants, uns intermediaris, uns oficiants, i aquí és on entra la figura de sant Blai, que ve a substituir els tradicionals actuants o divinitats dels antics ritus pagans, després que l’emperador Teodosi prohibira els actes de culte pagà l’any 392 d. J. C.
Sant Blai, festivitat del 3 de febrer, era el gran artífex o gran aconseguidor, ocupa l’eix central en un temps concret: el del canvi de l’any agrícola vell cap al nou any, quan ara es fa la primera rompuda de la terra, la primera rella, la primera llaurada (de les quatre relles o llaurades tradicionals al llarg de l’any). Ancestralment, se celebraven processons amb torxes i llumenetes invocant la fecunditat de la terra per a estos nous temps entrants; processons, a l’antiga Roma, institucionalitzades en honor a Demèter/Ceres, deessa de l’Agricultura. Aqueixes processons foren absorbides pel cristianisme i continuaren ja sota el nom de processó de Les Llums o de La Candelera, el 2 de febrer, un dia abans de la festivitat de sant Blai.
Sant Blai serà, finalment, l’esclat i exaltació de la fertilitat i restauració de les persones i de la Natura, dia en què es fa l’entrega i benedicció dels fruits dels cereals de la terra (rotllos i dolços) com un acte simbòlic d’oració i petició d’abundància futura, quan s’invoca protecció per al nou temps agrícola, quan el llop (és a dir, el mal) dominat i vençut per sant Blai, tindrà menys forces per a impedir que tots anem a millor, que la natura i les dones siguen més fecundes, que els xiquets siguen més sans i forts…: és la fe i devoció deguda a sant Blai.
Benvinguda la festa de sant Blai gloriós!
Jesús Moncho
