Jesús Moncho Pascual

PP: la necessitat i el desig

Els vents de l’any que acaba se’n van. Queda el paisatge i restes d’alguna polseguera. La gent mira i… espera. L’esperança no és mala companya de viatge, encara que no és eterna. La realitat ens acaça, ens acuita a tots, administrats i administradors, però estos corren al davant, sempre al davant, precisament per a prevenir-la, la realitat, per tractar de domesticar-la i fer-nos-la més assequible. Ens han demanat el vot i la nostra confiança. I deuen d’haver posat tot el seu desig i saber, tota la seua il·lusió, no sé si tot el seu idealisme. El progrés i benestar era i és la meta. Entre accions o paraules, estem en el 28% de desocupació al País Valencià (Madrid: 18%) i 20.583 E de renda per càpita (Madrid: 29.731 E). Tot i ser el segon port d’Espanya en tràfic de mercaderies (València), la segona destinació turística d’Espanya en pernoctacions hoteleres de nacionals, el quint aeroport d’Espanya en tràfic de passatgers (Alacant), i estar en el corredor mediterrani on s’aglutina la meitat de la producció, de la població, i del PIB espanyols.

Què ha passat?… Una polseguera excessiva, on ni tan sols la cadira on s’assentava el president bancari José Luis Olivas valia 1 euro. Hem acabat venent per 1 trist euro el Banc de València o la CAM. El desig de superació s’ha tornat ambició i egotisme personal. El símbol dels símbols, Terra Mítica, s’ha venut enguany a preu de saldo. La Generalitat, després d’una gestió inqualificable, està prou pelada, sense un cèntim. I tots patim la precarietat.

Però el que ens interessa és com eixir amunt. Difícil escomesa. El primer escaló de tots és assentar les bases per una societat competitiva. I això està en la R+D+I. Espanya hi dedica el 1’3% del PIB i, per exemple, Israel el 4’4% (el Consell d’Europa propugna el 3%). Però és que la R+D+I no es pot donar bé si no hi ha Educació de qualitat, i passa que la nostra Conselleria d’Educació encara reduirà 9’6 punts el pressupost per al 2013, després de tantes retallades fins hui. La R+D+I és com la llavor sota terra, que no es veu ni dóna vots als polítics, però representa el germen i el creixement futur.  El segon escaló, és a dir, introduir tecnificació, disseny i valor afegit en la producció, està en l’ADN dels valencians, sempre que hi haja finançament accessible des de la banca, tan maltractada pels seus dirigents.

I, ara sí, l’esperança i voluntat de tots potser farà la resta. Posant el desig per superar la necessitat, destronant l’ambició i imprevisió d’alguns polítics, enfrontant-nos a la realitat. Perquè qui molt busca, al remat molt mereix.

Jesús Moncho

Publicat el 29 desembre 2012

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat