POLÍTICA A LA BRAVA
“Fes el que jo diga, no el que jo faça”. És a dir, la marxa dels espavilats o aprofitats. El PP, a les acaballes del seu últim Govern de la Generalitat, va aprovar una Llei de Senyes d’Identitat de la Comunitat Valenciana, com si algú poguera dictar el que han de ser o no ser els altres; el PP estatal 
no renova el Consell General del Poder Judicial, segons dictamina la Constitució espanyola, el bloqueja, i, damunt, ha dit “controlaremos la Sala Segunda del Tribunal Supremo por detrás”, i, després, no té vergonya a dir-se “partit constitucionalista”. O siga, fan el que els dona la gana, a la brava, i els altres han d’anar de puntetes, no siga que ferisquen sensibilitats d’algú.
Què passa?… Millor hauríem de dir: què passa amb el Corredor Mediterrani?, què passa amb el finançament autonòmic valencià?, què passa amb el tren per la costa?, què passa amb…?
Ara ens diran que la governació d’Espanya depén dels diputats de partits territorials, o siga, dels nacionalistes perifèrics, com si estos no foren Espanya, com si els vots d’estos ciutadans, lliurement expressats, no foren vàlids, o correctes, o, diguem-ne, com si no foren espanyols. Ho direm clarament: ho juguem tots, o no cal fer el paripé. Espanya és plural i diversa, és plurinacional. No creuen que ja està bé de demonitzar els partits, les necessitats, i la realitat dels dits territoris perifèrics, en concret, catalans i bascos (no diguem ja gallecs, valencians, o balears, amb menys força)?… Miren, Castella-Lleó amb 2.400.000 habitants, menys de la meitat que el País Valencià (5.000.000 hab.), té quasi igual número (31 dip.) de Diputats al Congrés espanyol que els valencians (33 dip.), és a dir, el vot valencià val la meitat que un vot castellano-lleonés; i si parlem de senadors, Castella-Lleó en té 39 senadors, i el País Valencià 18 senadors. Amén.
Com s’aconseguirà ara la governabilitat espanyola?… Per part d’Esquerra Republicana de Catalunya, una cosa va quedant clara i és que ERC persegueix, o ja fa temps que perseguia, l’hegemonia dintre de l’independentisme a Catalunya, amb la seua prolongació en el temps i l’espai. Situació que, potser, no depenga solament d’ells. Hi concorren altres elements. El primer i principal element és aquell que té més poder que tu, és a dir, el Govern central. En aquest cas, amb una particularitat: que poden mútuament beneficiar-s’hi. L’un, per mantindre’s a la Moncloa, per seguir canviant i transformant la societat; l’altre, per perseverar i influir en la seua línia. S’hi fa necessari un pacte de mútua defensa o de no inflicció de danys. I l’autodeterminació pel mig. Que uns no poden acceptar, i els altres no poden renunciar. Heus ací el “nuc gordià”, per al que es requereix una bona espasa que el puga trencar.
Junts per Cat (antiga Convergència i Unió), a través de Carles Puigdemont, va proclamar la Independència de Catalunya que immediatament va suspendre. No s’atrevia o no se la creia, la independència. La Història ens diu que la dreta catalana, a l’hora de la veritat, sempre ha defeccionat davant la possible independència de Catalunya. I què significaven tots estos gestos anteriors?… Possiblement reflectien la desesperança d’un poble, que es veia i es veu una mica frenat en les seues aspiracions culturals, econòmiques i polítiques, i que portaren els seus representants del moment a apuntar-se a la tremenda (el trencament amb l’Estat, tal vegada “de farol”, com algun polític va dir) per tal de recuperar l’alé regenerador. El que va passar és que els polítics de dreta de Madrid, amb la seua ceguesa inveterada, no varen saber captar ni calibrar l’envit, i deixaren que tot anara costera avall a podrir-se en la impotència i el desori; i fiada la resolució en la Justícia espanyola, aquesta va rebent desqualificació darrere desqualificació en el marc d’Europa. Junts per Cat continua en la seua aposta reptadora d’aquell moment, però en actitud més realista.
Per part dels bascos, som coneixedors del seu “pragmatisme” habitual, al qual s’ha sumat Bildu. Benvinguts tots.
Només ens quedaria dir que hem de donar per assentat que tot Poder ha de reconèixer la seua pròpia limitació… Tant els del centre, com els perifèrics, tenen la força que tenen, i, conjunta, es multiplica. Tot, per Espanya, tal com diuen alguns (o molts)…
Jesús Moncho
