Jesús Moncho Pascual

“A la llum de les fogueres s’abaniquen les palmeres”, diu l’himne de les Festes d’Alacant. Aquesta és l’estampa que els alacantins, els mediterranis, projectem de la palmera. El palmito per a ventar-se és símbol de gràcia o galania (donar-se aire) i, per extensió, el subjecte que l’utilitza es fa mereixedor de tals epítets. Efectivament, sempre ha pregonat un cert orgull i prestància la palmera. A més a més, un halo d’enigma la rodeja, i potser per això la mítica au fènix la va triar per al seu niu i llit de mort, d’on ressorgiria sorprenentment de les seves pròpies cendres. D’aquí el nom tècnic o artístic de la palmera: Phoenix datilifera.

No obstant això, per darrere del seu orgull, s’amaga un ésser (un arbre) una mica esquerp i agressiu. No es deixa muntar. No es pot pujar a la seva copa, com es deixa muntar un ametller o una figuera. Ja en la infància els xiquets aprenen a estimar els seus arbres més acollidors o a témer els seus contraris. A la palmera la miren amb respecte i distància. Ella ho sap i s’envara. Potser, la altivesa és conseqüència de la seva solitud. Forçada, doncs, mira cap a les altures, tracta d’ascendir. La mateixa Isis (la lluna) i Apol·lo (el sol) li donen empara i protecció. A ells està consagrada. D’ells el seu esplendor i fulgor.

Còmplices i desagreujadors de la seva bellesa solitària, els humans hem tractat de fer de tot amb la palmera. Des de prendre les seves palmes com a símbol de festa i recepció, instituint fins i tot un dia a l’any, el Diumenge de Rams; com també, sabedors de les seves propietats i implicacions solars (d’Apol·lo), hem pres les seves fibres en forma de barret per contrarestar el mateix astre rei. És més, s’ha vingut donant una boja carrera en pos de la seva benevolència i complaença, podem intuir amb quina finalitat o objectiu concret, apropiant-se de la seua imatge i marca: els senyors pirotècnics usurpant el nom de la palmera i la seva figura, els pastissers també, els brokers i agents turístics presentant-la com reclam “Palm Beach”, “Palm Desert”…, per aquí compartint palmes amb xiscles, quan no Peret i la seua cort de “palmeros”, o els bevedors amb allò de “palmero sube a la palma”, igualment els diccionaris inflant-se amb” palma, palmito, palmífer, palmer, palmar, empalmar, desempalmar… i, bo!, val ja, no siga que ens estiguem posant una mica… “pelmazos”.

Siga com siga, nosaltres hem fet vots de seguir amb allò d’ “A la llum de les Fogueres s’abaniquen les palmeres…” Orgulloses, esveltes, presumptuoses les palmeres?… Creiem que, simplement, nostres!

Jesús Moncho