“La ciutat turística de hui (El cas de la Marina Alta)” de l’autor Jesús Moncho, publicat per Editorial Denes, serà presentat:

-3 de desembre. València. Ca Revolta. 19′30 h.

-21 de novembre. Dénia. Hotel Chamarel, a les 20 hores.

-14 novembre. Calp. Casa de Cultura, a les 20′30 h.

-el 31 d’octubre, a les 20 h., a la Seu Universitària de Benissa.

-el 17 d’octubre a Xàbia (20 hores), Casa de la Cultura. Es tracta d’un assaig sobre el model turístic de la Marina Alta, diagnosi i propostes de futur.

            Está a punto de iniciarse el curso, de nuevo, en la Universidad. Con los libros bajo el brazo, camino del aula asignada. Todo un año. Qué dura es la vida del estudiante. O… ¡qué buena vida la del estudiante! Distinta percepción según quien pronuncie la frase, si es el propio estudiante, o alguien ajeno a la vida universitaria. Dura realidad.

   No trabajan, los estudiantes. No trabajan en ocupaciones físicas, se quiere dar a entender desde fuera de la vida estudiantil. Como reflejo de un mundo pasado en el que quien no se ocupaba pasaba por ser privilegiado. “Gandul” era el título de los hijos de los grandes señores árabes, llamados a ser futuros guerreros. En el ínterim, tanto el “gandul” como el estudiante no dispondrán de una autonomía personal. Su presente y su destino es ejercitarse en las armas, es pelear entre libros. Aunque no vean, por el momento, el resultado final de su acción (todavía no van a la guerra, no van a su despacho), han de repetir una y otra vez los mismos actos, sin obtener remuneración alguna por sus actividades. Alejados de cualquier otro deseo o ambición. Sujetos a la dependencia económica familiar (los más) y, por tanto, sujetos a la dependencia en la toma de decisiones. Dura vida pues.

    Pero son bohemios, los estudiantes. Visten como les da la gana, siguen sus propios horarios, y están de marcha en los momentos más impensados. No está nada mal. También viajan. Ahora, sin el peligro de los azarosos viajes de aquellos estudiantes románticos de antaño. El “Erasmus” carga con todo. Regalada vida pues.

   Quizá, lo de la bohemia, sea la guinda que unos (la sociedad) dan, y otros (los estudiantes) toman, en justa compensación a una actividad como es el estudio tan repetitiva, absorbente en casos, entre cuatro paredes, evaluada constantemente, complicada progresivamente, apretujando el ceño, un año tras otro año, ansiando el suspiro final.

   Se inicia el curso de nuevo. Es el retorno a la cotidianeidad, el reencuentro con los quehaceres abandonados un tiempo ha. La vida es eso. Un eterno retorno. Un retorno al tajo, pero, quizá, con mayor experiencia y riqueza personal, con renovada ilusión. El viaje es de Ítaca a Ítaca. Origen y destino no nos son desconocidos. Pero el viaje siempre será imprevisto, sorprendente, aleccionador.

Jesús Moncho

Presentación de esta novela histórica en:

-València. 22 de enero. Casa del Libro. 19′30 h.

-Calp. Casa de Cultura. 7 noviembre, a las 20′30 h.

-Sant Vicent del Raspeig. Centro Social. 30 de octubre, a las 20 h.

-Madrid. Casa de Valencia. 23 de octubre.

-Dénia. 15 de octubre, a las 20 horas. Ayuntamiento, Salón de Plenos.

-El Corte Inglés de Alacant (Ámbito Cultural, 5ª planta), el 7 de octubre.

Font: Rico Amorós, A. M. (Universitat d’Alacant). Quadre nº 1

Segons el professor Rico Amorós de la Universitat d’Alacant, la Marina Alta és, diguem-ho d’entrada ja, autosuficient i excedentària en disponibilitat d’aigua (Quadre nº 1).
Per al Ministeri de Medi Ambient, el sistema hídric de la Marina Alta presenta una disponibilitat lleugerament superior, 157 hm3. Fins i tot, l’Institut Geològic i Miner d’Espanya, en un estudi antic (del 2002), aprecia un volum d’aigua superior en el nivell subterrani xifrat en +17 hm3/any, i +14 hm3/any procedent de l’alimentació de corrents fluvials de superfície, que fan un total de +31 hm3/any, els quals augmentarien la xifra total del balanç positiu de disponibilitat d’aigua (185 Hm3) a la Marina Alta.
Resulta, doncs, que som afortunadament excedentaris en disponibilitats d’aigua. Només hi ha al País Valencià dues zones més com nosaltres: la Conca del Xúquer, i els Ports de Morella. La resta és deficitari. S’hi calcula per al conjunt del País Valencià un dèficit de disponibilitat d’aigua d’uns 800 hm3/any. I per cada valencià hi ha una mitjana de disponibilitat global de 739 m3/habitant/any quan la mitjana espanyola és molt superior i està en 2.829 m3/habitant/any.
Els principals aqüífers, a la Marina Alta, es localitzen per tot el nostre territori: 1) a la part costanera inundable, com els aqüífers de la plana de Gandia-Dénia, plana de Xàbia, depressió de Benissa, majoritàriament salinitzats; 2) els de la zona central, molt explotats, com el de La Llosa, el de Parcent o el Gorgos; 3) els de les valls d’interior, excedentaris, començant pel primer d’Almirant-Mustalla, i el de Gallinera, Far-Castells, Migdia-Laguar, Orba… (Quadre nº 2):

Font: Rico Amorós, A. M. (UA); i I.G.M.E. Quadre nº 2

Quant a la dessalació, que és la proposta actual en lloc de les polítiques transvasamentistes desaconsellades per la UE, funciona per tècnica d’òsmosi inversa (que consumeix 3 kwh per m3, a diferència del transvasament des de l’Ebre que consumiria 4 kwh per m3, segons el Departament d’Anàlisi Econòmica de la Universitat de Saragossa), òsmosi inversa a un preu final (any 2006) de 0’50 a 0’60 E m3 si és alimentada d’aigua de la mar; si és alimentada d’aigua salobre, com la de la dessaladora de Calp procedent del pou de la ti Maria, ve a resultar més econòmica, de 0’15 a 0’20 E m3. El cost del m3 d’aigua trasvasada des de l’Ebre seria de 0’90 E, segons el CEDAX. I resulta que actualment les dessaladores nostrades estan en condicions d’ofertar major producció d’aigua. (Quadre nº 3):

Font: Rico Amorós, A. M. (UA). Quadre nº 3

El consum d’aigua recomanat per persona i dia és de 60 litres, però el consum mig actual ve a ser d’uns 171 l/habitant/dia en el conjunt d’Espanya i d’uns 250 l/habitant/dia a la turística Comunitat Valenciana (però en l’any 1910 només era: 10 l/habitant/dia), en xifres dels professors Gil Olcina i Rico Amorós. Recordem també que el 77% de la població valenciana viu a la franja litoral, la qual cosa vol dir que la demanda d’aigua es localitza preferentment en eixa zona, i, a més a més, amb motiu de l’estacionalitat turística, la demanda es dispara en juliol i agost tres voltes més com a mínim que en la resta de l’any. Així ho reflecteixen a Teulada els 35.000 m3 consumits en el fredolí mes de gener de l’any 2.000, disparats a 123.000 m3 (+88.000 m3) en l’estiuenc agost. I això sense comptar amb l’obsolescència i precarietat d’algunes conduccions d’aigua o la seua longitud i deficiències que comporten una pèrdua d’aigua de més del 25% en general.

• En ordre a la disponibilitat d’aigua hem de dir que:

Ja hem vist que a la Marina Alta som (i hauríem de ser) autosuficients en disponibilitat d’aigua, la qual cosa és una benedicció en el món de hui. Per consegüent, la primera inferència que es desprén és l’absoluta necessitat i conveniència de conservar i preservar eixa disponibilitat i presència d’aigua, racionalitzant el consum,
La segona inferència, per tant, és deturar immediatament ací l’excés d’extracció d’aigua del subsòl, sobretot dels aqüífers costaners, i dictar el consegüent tancament de determinats pous. És l’única manera de recuperar la càrrega dels aqüífers i el seu funcionament ecològic, ja de per si maltractat per l’abundància de nitrats i d’altres contaminants (la presència en l’aigua de continguts salins, nítrics…. disminueix el rendiment agrícola i deteriora o mata el vegetal). L’aqüífer de la plana Gandia-Dénia sobrepassa el límit acceptat de 50 mg/l de nitrats, que té l’origen en l’agricultura intensiva amb ús de fertilitzants nitrogenats i pesticides. I ara que hem citat el funcionament ecològig, hem de recordar que la salvaguarda de l’ecosistema de la Marjal de Pego-Oliva requereix un cabdal de 25 hm3/any.
Els aqüífers d’interior presenten una relativa bona salut i són excedentaris. Això és bona notícia. El nivell òptim d’explotació hauria de girar al voltant del 80% de la seua capacitat. Alguns estan perillosament sobreexplotats com el de la Llosa. Heus ací l’actual nivell d’explotació d’alguns aqüífers (Quadre nº 4):

Fonts: Ballesteros, Grima, López, Rodríguez. IGME, i Dip. Prov. Quadre nº 4

A més a més, resulta que en les terres de l’interior no s’ha tingut un desenvolupament del regadiu tan intens com en les planes centrals de la Marina, ni un desenvolupament urbanístic tan accelerat com en la costa, amb la qual cosa es conforma la presència estructural (podríem dir-ne) d’una oferta d’aigua a l’interior i una demanda en les planes centrals i el litoral.
Esta dualitat només és en termes físics, d’ubicació i emplaçament de l’oferta i la demanda. No hem de caure en la confusió de portar-la al nivell socio-polític, cosa que es tradueix en automàtic enfrontament entre pobles o territoris. Així, en l’ordre físic, les actuacions que es desprendrien serien conseqüència de la constatació de la necessitat i conveniència racional d’arbitrar eixida consensuada a les existències i excedents d’aigua en l’interior, i tot just el contrari en el litoral i planes centrals.

• En ordre a l’actitud socio-política:

Constatada la realitat sobre l’aigua a la Marina Alta, la immediata conclusió és buscar la complementarietat del conjunt, entenent que cada part és beneficiària de les bondats del conjunt i, en conseqüència, ha de ser complementària (és a dir, solidària) del susdit conjunt. En l’èxit i pervivència del conjunt (la Marina Alta) està l’èxit i pervivència de tots i cadascun.
La complementarietat és avaluable i projectable. Els tècnics han d’operar. I els polítics, sancionar i executar. És clar que la complementarietat és recíproca. Els uns mantenint l’atractiu, la singularitat i identitat d’unes valls d’interior (la millor especialització i arma en el mercat turístic de hui) i cedint excedents hídrics, els altres col·laborant i cofinançant l’aportació d’eixos municipis d’interior al conjunt. Tot és, tornem a repetir, avaluable i projectable. Els polítics, de resultes dels treballs tècnics adients, donaran pas al que, en definitiva, és un exercici de busca d’eficiència i un exercici de plasmació de voluntat política, reflex de la voluntat popular.

Conclusions. Tractament global o integral de l’aigua a la Marina Alta:

• Estabilització i regularització del consum d’aigua urbà i agrícola.
• Regularització i harmonització, en l’àmbit comarcal, de l’oferta hídrica tant d’aqüífers com de la dessalació.
• Revisió i eliminació de les pèrdues d’aigua del sistema (del 25% al 30% del total). L’Ajuntament de Xàbia reconeix (cosa que l’honora) en la seua pàgina web que un total del 36% de l’aigua posada en circulació no es factura finalment o queda fora de control.
• Establiment del reg localitzat (per degoteig) fins a un 75% del reg total, abandonant el “reg a manta” que encara arriba a un 60% del total.
• Reutilització d’aigües depurades fins un total del 80% urbà consumit.
• Creació, fins i tot, dels “Mercats dels Productors” de venda directa productor-consumidor, tal com fan a França, per tal que el manteniment de l’agricultura, necessària per a la preservació paisagística i ecològica de la Marina Alta, siga més viable i rendible.