És indubtable que la platja és, encara, el primer motiu dels desplaçaments turístics. El turisme de sol i platja és, per tant, la “joia de la Corona”. Dos recursos, el sol i la platja, que la Natura ens dóna graciosament. Alguna cosa haurem de posar nosaltres. I és aquí on entra allò que distingeix les destinacions turístiques, allò que les caracteritza i defineix. En primer lloc, l’atenció i servici, conseqüència de les infraestructures i equipaments més el material humà. Com igualment, al mateix nivell, allò que s’anomena Producte Turístic, és a dir, l’oferta concreta i singularitzada de cada lloc.

Però, abans de continuar, hauríem de tindre present que el turisme de sol i platja té una punxa, presenta un handicap: i és que sempre és la mateixa cosa, sempre és idèntic…, sol i platja. És previsible. Cosa que ens ha de dur a buscar-li algun plus, alguns complements necessaris. I, a més a més, hem de tindre en compte que les destinacions mediterrànies nostrades tenen un competidor fort en el Mediterrani oriental. Turquia puja la seua quota de mercat un 13%, Egipte un 19%, segons Exceltur, i Espanya en conjunt abaixa un 2%, al llarg de tot l’any passat 2008 (59’2 milions de visitants en 2007, 57’4 milions en 2008). Som cars (com França i Itàlia), però millors. La nòvia guapa, com la tela bona, sempre s’ha de fer desitjar. Però, per invertir o aturar la tendència crítica momentània, no està tant en perseguir o procurar un increment de la demanda (ai!, la quantitat= dispendi de recursos), sinó en perfeccionar l’oferta, en ares d’optimitzar el rendiment econòmic (benvinguda qualitat): menys turistes, però que es deixen més diners. S’ha d’atacar calfant-se el cap en l’increment dels índex de qualitat i especialització, fugint de la rebaixa o competitivitat en preus que mecànicament porta a la degradació del Producte.

 Bé. Totes estes estes noves tendències o reorientacions han d’anar en alguna direcció, cap a algun punt. Cap a on? Tal volta les preferències actuals dels turistes siguen el millor indicador. Tres són les grans línies de preferència turística actual o, al menys, les més emergents i notòries: turisme urbà i cultural, exotisme, i destinacions especialitzades.

Pel que fa a l’especialització, hem de fer notar que les tres grans ciutats de la Marina Alta (Dénia, Xàbia, i Calp) ofereixen i competeixen en les mateixes coses. Potser això siga una dispersió d’energies; poc aprofundiment. Una distribució i especialització de les tasques en cada lloc oferiria millor producte a l’usuari, que, en la diversitat i complementarietat del conjunt Marina Alta, veuria augmentada la seua atracció i, no cal dir-ho, veuria augmentada probablement la seua satisfacció. En la identitat de cada lloc està la base de la seua transformació especialitzada. Així, Dénia: àrea d’assessorament, finances, comunicacions, activitats culturals, sanitàries, educatives… Xàbia: ciutat de la vela i les activitats subaquàtiques, posseïdora d’un immens patrimoni natural, arquitectònic i etnogràfic susceptible de ser transformat en infraestructures i circuits culturals i per extensió en infraestructures turístiques… La singularitat d’uns paisatges de valor incommensurable en el mercat turístic de hui com les Juvees, barranc de l’Infern, L’Almisserà i tants d’altres, base d’un turisme rural i senderisme d’alt valor… L’eix Gata-Pedreguer-Ondara: nou nodus de relacions mercantils, empresarials i de servicis, d’una potencialitat incalculable com a àrea logística de tot el conjunt comarcal, més per a les noves indústries del temps present, com són la domòtica de tantes cases i construccions, les energies renovables… Recerca d’activitats desestacionalitzadores, com la Ciutat de l’Esport i l’Alt Rendiment de la Marina Alta… O crear valor afegit amb el nom o la marca “Marina Alta”, o identificant productes singulars i propis com el boga marí, la gamba roja, el moscatell, l’embotit…

Quant al turisme urbà i cultural, és obvi que no som Bilbao, Sevilla o València, però sí som posseïdors d’un immens patrimoni històric i cultural que hem de posar en valor tal com véiem per a Xàbia; fins i tot, petits parcs temàtics etnogràfics. Però més enllà de l’oferta pròpiament autòctona, cabria intentar integrar-se en els circuits nacionals o internacionals de grans esdeveniments i celebracions, on podem competir amb gran dignitat, com són la pesca, les regates (regata “Diana de Oro”, de Dénia), la cacera, les artesanies, o l’art rupestre…

I què direm sobre l’exotisme? Literalment vol dir “allò de fora, extern”, però la gent ho interpreta com “allò estrany, allunyat, gens comú”. Eixir de casa ja és estar en camí de l’exotisme, i actualment estem en la revalorització d’allò menudet, d’allò local, d’allò natural. D’allò singular. La Marina Alta és tot això. És un parc temàtic natural. Ara cal que nosaltres ens ho creiem i actuem en conseqüència.

Jesús Moncho

“La ciutat turística de hui (El cas de la Marina Alta)” de l’autor Jesús Moncho, publicat per Editorial Denes, serà presentat:

-3 de desembre. València. Ca Revolta. 19′30 h.

-21 de novembre. Dénia. Hotel Chamarel, a les 20 hores.

-14 novembre. Calp. Casa de Cultura, a les 20′30 h.

-el 31 d’octubre, a les 20 h., a la Seu Universitària de Benissa.

-el 17 d’octubre a Xàbia (20 hores), Casa de la Cultura. Es tracta d’un assaig sobre el model turístic de la Marina Alta, diagnosi i propostes de futur.

            Está a punto de iniciarse el curso, de nuevo, en la Universidad. Con los libros bajo el brazo, camino del aula asignada. Todo un año. Qué dura es la vida del estudiante. O… ¡qué buena vida la del estudiante! Distinta percepción según quien pronuncie la frase, si es el propio estudiante, o alguien ajeno a la vida universitaria. Dura realidad.

   No trabajan, los estudiantes. No trabajan en ocupaciones físicas, se quiere dar a entender desde fuera de la vida estudiantil. Como reflejo de un mundo pasado en el que quien no se ocupaba pasaba por ser privilegiado. “Gandul” era el título de los hijos de los grandes señores árabes, llamados a ser futuros guerreros. En el ínterim, tanto el “gandul” como el estudiante no dispondrán de una autonomía personal. Su presente y su destino es ejercitarse en las armas, es pelear entre libros. Aunque no vean, por el momento, el resultado final de su acción (todavía no van a la guerra, no van a su despacho), han de repetir una y otra vez los mismos actos, sin obtener remuneración alguna por sus actividades. Alejados de cualquier otro deseo o ambición. Sujetos a la dependencia económica familiar (los más) y, por tanto, sujetos a la dependencia en la toma de decisiones. Dura vida pues.

    Pero son bohemios, los estudiantes. Visten como les da la gana, siguen sus propios horarios, y están de marcha en los momentos más impensados. No está nada mal. También viajan. Ahora, sin el peligro de los azarosos viajes de aquellos estudiantes románticos de antaño. El “Erasmus” carga con todo. Regalada vida pues.

   Quizá, lo de la bohemia, sea la guinda que unos (la sociedad) dan, y otros (los estudiantes) toman, en justa compensación a una actividad como es el estudio tan repetitiva, absorbente en casos, entre cuatro paredes, evaluada constantemente, complicada progresivamente, apretujando el ceño, un año tras otro año, ansiando el suspiro final.

   Se inicia el curso de nuevo. Es el retorno a la cotidianeidad, el reencuentro con los quehaceres abandonados un tiempo ha. La vida es eso. Un eterno retorno. Un retorno al tajo, pero, quizá, con mayor experiencia y riqueza personal, con renovada ilusión. El viaje es de Ítaca a Ítaca. Origen y destino no nos son desconocidos. Pero el viaje siempre será imprevisto, sorprendente, aleccionador.

Jesús Moncho

Presentación de esta novela histórica en:

-València. 22 de enero. Casa del Libro. 19′30 h.

-Calp. Casa de Cultura. 7 noviembre, a las 20′30 h.

-Sant Vicent del Raspeig. Centro Social. 30 de octubre, a las 20 h.

-Madrid. Casa de Valencia. 23 de octubre.

-Dénia. 15 de octubre, a las 20 horas. Ayuntamiento, Salón de Plenos.

-El Corte Inglés de Alacant (Ámbito Cultural, 5ª planta), el 7 de octubre.