Jesús Moncho Pascual

“Nou”

Nou, paraula de ressonàncies certes entre nosaltres, 9 d´octubre, Canal 9… o d´expressions efusives carregades d´emoció, nou de trinca, nou-novíssim-novet-flamant, m´han deixat nou!… Però, prompte prompte, el dubte ens assalta i ens preguntem sobre la natura de la paraula, si és açò, si vol dir allò, perquè sembla moure´s en l´ambigüitat. Tanmateix…, abans d´entrar en disquisicions i definicions, deixe´ns, per favor, escorcollar un poquet.

9 és 3 al quadrat: 3×3=9. El 3 està en la base. Un número que va sorgir per a interposar-se entre l´1 i el 2. L´1 és la unitat, el que hi ha, un punt en l´univers, un nuc en el mocador per recordar-se´n que només tenim una cosa. El 2 és la repetició, és el dilema, que en bona representació serien dos nucs, dos punts, i la unió d´eixos dos punts seria la línia recta, el menor espai o distància entre ells dos, que, no oblidem-ho, són oposició, són dilema. El 3 vindria a ser la complicació d´açò anterior, o… la solució. Complicació, perquè apareix un altre punt, s´engrandeix l´espai i la lluita (relació) entre ells, és el triangle, la vie a trois, la unió de tres punts. I és la solució, perquè a tota presència (tesi) se li oposa una antítesi, les quals finalment venen reduïdes a la síntesi. És a dir, es barregen entre si, participen l´un de l´altre, per donar un híbrid comú, el 3: alt-ample-profund; per convertir-se en realitat i misteri: pare-fill-Esperit Sant; per erigir-se en procés consensuat i real: naixement-vida-mort, passat-present-futur…

Arribats ací, si tirem endavant i presentem el número 4, és per tancar l´assumpte, per fer la quadratura perfecta, i resulta que trobem que: 1+2+3+4=10. On 10/deu és la clau, és la perfecció: símbol de Déu. Qui parla sempre a través d´este guarisme: els deu manaments o decàleg diví, delme/diezmo tribut obligat als déus, alguns diuen que Messi (10), altres que James Rodríguez… Els humans, dotats de la senzilla i pràctica raó, al remat, vam arribar a la conclusió que el sistema mètric decimal era l´ideal i el perfecte. Menys els anglosaxons, que prefereixen continuar amb polzades, peus, galons… no sabem si per orgullosos, si per cabotes, o perquè allà ells. Ah!, quadratura prové de quatre, com quadrar és donar forma de quatre costats, i quadrat, en matemàtiques, és multiplicar un número per si mateix, tal com hem fet amb el 3 per trobar el tema en qüestió de hui: el 9.

Ara bé, sense entrar en polèmiques, i per deixar ja el tema del bel·ligerant quatre, podríem dir que «on en mengen tres, en mengen quatre», atés que res en este món deixa de tindre solució, encara que alguns afirmaran que la mort és insoluble, els quals s´avindran amb tots nosaltres després de llegir esta carta on hem manifestat que això forma part d´una seqüència, d´un procés, i que, per tant, no presenta solució de continuïtat: naixement-vida-mort. I per reblar més el clau, apretarem més els números: «més veuen quatre ulls que no dos», cosa que no cal que discutim. I ja en pla pontificador, com aquell que sap més que l´han ensenyat, portarem a col·lació allò de «les quatre coses necessàries per a la vida són: llenya d´alzina, vi de sarment, oli d´oliva, i pa de forment», i resulta que ens ha citat la tríada mediterrània, vinya-blat-olivera, més el foc diví. Òbviament, no es pot enganyar de cap manera.

Ara, fem el 9 al quadrat: 9×9=81. D´on 8+1=9. Si el 10 és el número de la perfecció, el 9 sembla ser el número al que li falta quelcom, el que no arriba, el que està a prop o mancat, el de la imperfecció. És més, es pot confondre amb el 6, segons que el poses cap per avall o cap per amunt. O, el culmen, si els poses en contacte, els dos junts, és allò que li deia la vaca al porc «vols que et faça un seixanta-nou».
Els números calfen el cap, sobretot si un ja té mil temes ballant-li per la ment. No obstant això, permeta´ns encara una exposició més: 1+2+3+4+5+6+7+8+9=45. D´on 4+5=9. Està vist que el 9, tot i semblar una mica imperfecte, és el rei, és el xic del mambo, ix per totes parts.
Tornant a l´interrogant del principi, sobre la natura de la paraula, ja sabem que nou (número) sona o es pronuncia igual com nou (qualificatiu), tanmateix tenen orígens distints i, per tant, significats distints: novem, 9; novus, nou. I allí mateix, a Roma, tant el 6 com el 9, a diferència dels nostres estimats animalets porc i vaca, disposaven d´una consideració i una significació cabdal entre la ciutadania. A l´hora sexta paraven i descansaven. Hem de tindre en compte que, per a ells, l´hora 1 del dia era quan eixia el sol, i la 12 quan es ponia (i s´iniciaven altres dotze hores de nit). Per tant, l´hora 6 era migdia. A descansar, s´ha dit, és l´hora sexta: feien la sesta/siesta. Fins l´hora 9, en què tornaven a l´activitat. L´hora nona significava la represa de la marxa i del quefer, excepte si un encara continuava entre sedes i coixins, si un continuava l´hora nona desconnectat, és a dir, fent nones/dormint encara.

Pitàgores és qui va introduir el sistema numèric decimal des de l´Índia, allà entre el segle VI i V a. C. Clar!, Pitàgores és Pitàgores, i es va capbussar en harmonies celestials, sumes i restes, teoremes i enigmes, de forma que el camí, finalment, es va complicar més del degut i tot va desaparèixer en mans dels romans o després dels romans. No serà si no capejant moltes vicissituds que el sistema numèric decimal torne a penetrar en Occident a través dels àrabs, ara ja amb grafia àrab. Estos són especialistes en l´art de les transaccions i el regateig, és per això que necessitaven un bon instrument de compte.

Nou. 9 d´octubre. Només falta que la paraula que el segueix, octubre, continue la festa de… la confusió: octubre és el mes número 10, però etimològicament en realitat vol dir mes número 8/octo. Coses del Juli César, amic de Cleopatra, enemic de tants i tants, reformador del calendari. El món és imperfecte, és obra humana, no cal dir-ho. Però funciona. És una funció, diran alguns. I com a tal funció, tots hi tenim assignat un paper. El diari Levante-EMV, de tribuna-transmissora; jo, de joglar-escriptor. Afanyem-nos. Fem el paper. Encara ens espera el respectable amb la inestimable funció de lectors per donar-nos sentit (que falta en tenim). Així siga.

Jesús Moncho

Publicat el 10 octubre 2014

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat