Jesús Moncho Pascual

MORBO EN TV I JUSTÍCIA

«El dret a la intimitat d’una persona ha d’estar per damunt de la seua projecció pública», ha dictaminat el Tribunal Europeu de Drets Humans. Els tribunals espanyols s’havien pronunciatImatge relacionada sistemàticament contra eixe dret de la cantant Paulina Rubio, que fatigosament anava d’instància en instància per restaurar el seu honor, des de ja fa deu anys. Els programes del cor portaven l’artista com un pim-pam-pum, l’havien fregida. La presentaven com una nina de fira a qui disparar per suposades extravagàncies personals, sexuals o socials. La Justícia espanyola no hi feia res, i ha quedat en calçotets. Primava l’interés de les TV i altres mitjans de comunicació de color rosa, dominats pels grans grups econòmics i financers. Mitjans que, en la focalització i l’espectacle d’allò íntim, dels sentiments més personals, basaven i basen la seua rendibilitat. En perjudici de la integritat i decor de les persones, no només dels afectats, també dels receptors de la notícia, exposats permanentment al joc morbós d’esquarterar i valorar una persona en allò que no ens pertany. La intimitat i els sentiments són sagrats. No oblidem que «intimitat» prové de la paraula «intus», que vol dir «dins», allò de dintre, allò interior, allò només i exclusivament d’un. En oposició a «publicus/de tots». La mateixa Constitució espanyola especifica i defensa «el dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar, i a la imatge». Tanmateix, la Justícia espanyola s’ha llavat les mans en estos casos, aparentment deutora o procliu a altres interessos.

Açò ens porta a considerar si la Justícia està estructurada de forma que puga evitar clarament qualsevol mostra o intent de mediatització. Darrerament estem assistint a sentències, si més no, polèmiques i discutides. Com es pot dur a la presó una persona per pagar queviures amb una targeta de crèdit robada o trobada mentre que d’altres se’n van quasi com si res per desviar milions i milions?… Com es pot canviar o llevar un fiscal que investiga el poder? («El fiscal de Murcia destituido denuncia “intimidaciones”. López Bernal ve “desprotección” entre quienes se dedican a combatir casos de corrupción. INFORMACIÓN, 23.02.2017»)…

Una Justícia autònoma i independent és el millor salconduit per a preservar la seua eficàcia i servici. Si això és una teoria, per què no és una pràctica? Si la Justícia s’organitza com un poder totalment separat dels altres poders (executiu i legislatiu) podrem dir que té les mans completament lliures. Miren què ens deia el diari El Mundo, 3-9-14, « El poder político controla el Consejo General del Poder Judicial a través de vocales elegidos por cuotas por los partidos políticos. Han conseguido tras 30 años de control que un reducido grupo de jueces y fiscales se sientan cómodos con este sistema de afinidad ideológica que se traduce para ellos en beneficios profesionales». O, 20-8-15, «C’s sostiene que los jueces elijan a los jueces… Resulta imprescindible separar poder político y poder económico; cortar los tentáculos de la partitocracia sobre el Poder Judicial; romper los vínculos de los poderes económicos y políticos sobre los organismos reguladores y supervisores”.

No cal que ens estranyem o alarmem per casos i sentències judicials que no compartim. La Justícia s’ha d’acatar. Ara bé, que els polítics posseïsquen part del poder que només pertoca a la Judicatura, sí que és cosa de denunciar. La Justícia, com en diria un castís, per al qui la treballa, és a dir, per a jutges i fiscals.

Jesús Moncho

Publicat el 27 febrer 2017

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat