Jesús Moncho Pascual

Monsenyor Rouco dixit

Es muy difícil poder admitir que sea libre el aborto en las 14 primeras semanas del embarazo”. I el mossèn acaba afirmant que per a tot polític “otra cosa es qué hace con su conciencia ante una ley (actual Llei de l’Avortament) que es injusta”. I conclou: “debe renunciar al cargo”. I problema resolt.

A més de Rouco Varela, tots nosaltres també tenim opinió. Sabem que les societats modernes, front a la possibilitat o necessitat de la interrupció voluntària de l’embaràs, ens debatem entre la total despenalització, o, per contra, la total criminalització, bandera aquesta darrera pròpia de forces tradicionals o ancorades en l’immobilisme. En mig, trobem tota una massiva objecció de consciència per part dels facultatius públics en algunes Comunitats Autònomes i els seus hospitals públics. Esgarrifosa situació per a una ama de casa que rep, esglaiada, la seua filla adolescent amb la confessió: mamà, estic embarassada!, després d’una violació o d’un embaràs precoç.

L’Església Catòlica es manté inalterable en el sentit de no reconèixer a l’Estat competència en la matèria, adduint que la vida i el dret a la vida són de ordre natural i diví, per damunt i abans de qualsevol regulació humana. L’Església es reserva en exclusiva els temes divins i, quan convé, s’arroga algunes prerrogatives terrenals, tals com en aquest cas l’autoritat científica sobre si existeix vida (autònoma) o no en un òvul fecundat. El gran pare Tertulià ja ho va dir en el segle III: “Com que ha de ser-ho, el fetus ja és persona”. Tots els altres: a callar! Encara que siga un tribunal de Madison , Wisconsin, per a qui l’expressió “ésser humà” (“persona”) no pot aplicar-se a un no nascut, i que per tant la mare no pot ser acusada d’assassinat o de lesions al fetus durant l’embaràs.

Tampoc són del mateix parer de Rouco Varela els budistes, que no condemnen l’avortament. Tampoc el Sintoisme. Més propers de nosaltres, els Metodistes no aproven que hi haja “persona” abans de la naixença. L’Islamisme especifica que fins al cent-vinté dia de fecundació no existeix “persona”… En fi, caldria discutir amb moltes gents, sectes, creences o esglésies, per poder posar-les d’acord, o per poder arribar a un consens o a una afinitat sobre què és “persona”, la qual cosa, a més de ser una tasca ímproba, ens fa l’efecte que no és ni seria procedent. El veritable problema resideix, donada la incertesa, o la pluriopinabilitat sobre la qüestió, en saber si la veritat està en l’individu, està en la societat, o està en alguna casta autoproclamada dipositària de la veritat. Si parlem des de la secta o la confessió religiosa, cadascú que seguisca (si vol) els dictàmens de la seva pròpia. Si parlem des de l’única autoritat terrenal existent, la sobirania democràtica, en tal cas haurem d’oir i escoltar tota la trama social, per tal de conformar o trobar l’aspiració majoritària que, no cal dir-ho, s’erigeix en mandat legítim.

Si socialment es considera acceptable i permissible el dret de les persones a la interrupció de l’embaràs, cosa que no vol dir foment ni promoció de l’avortament (ni tan sols la seva apologia), sinó el reconeixement que tot individu dins de la seva disponibilitat pot optar o no a la interrupció voluntària de l’embaràs, en tal cas l’únic que podria oposar objeccions o límits a tal decisió seria, òbviament, el propi individu, davant la possibilitat d’avortar o no. I a l’Estat pertocaria disposar dels mitjans materials perquè la salut dels seus ciutadans no correra risc. Està de més dir que, en mencionar el dret individual a la interrupció, ens estem referint a l’individu actiu, és a dir, a l’individu gestant o avortant, la dona.

Tot allò altre són parole, parole, parole… Però paraules que, sumades unes a les altres, conformen la majoria social, única dipositària, ja hem dit abans, de la sobirania terrenal, front a la qual només queda, si no callar, sí respectar i acatar.

Jesús Moncho

Publicat el 25 juliol 2010

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat