Jesús Moncho Pascual

Mònica i Ximo

No hi ha Messi sense Ronaldo, com no hi ha sant Jordi sense drac. Per moments, algú ens ha volgut fer creure que Mònica i Puig, o Puig i Mònica,són, eren, el gat i el gos, la fam i les ganes de menjar. Una presidència per a dos ambicions desenfrenades. Un bo i l´altre dolent. La realitat, però, ens diu que són dos personatges davant del seu destí. El que havien escrit els seus partits. El que esperaven i desitjaven els seus propis electors, que no és altre que pacte i consens des de les seues respectives certeses, des de les seues constatades diferències, també des de les similituds i coincidències, tot i que l´escenificació poguera adquirir la placidesa entre plenipotenciaris mútuament entregats o arribara, per moments, a la qualificació de duel, de confrontació sense quarter, en pos dels objectius legítimament sentits i assumits per cadascú dels contendents. Cap bon negociador no fa concessions abans de la contesa.

Després de la polseguera, emergeixen les figures adustes, que, en reconèixer-se, deixen anar el somrís, si no estenen la mà o es fonen en l´abraç. El treball per fer és gran. L´expectativa generada no mereixerà decepció. Al remat, una quedarà candidata (no està gens malament), l´altre, president (pesada púrpura davant la ciutadania). Esperem que Mònica Oltra, que ha estat candidata, siga càndida en el bon sentit de la paraula i desenrotlle el pacte i acord amb puresa, amb la innocència o bona fe que la pròpia paraula significa i representa. I Ximo Puig sabrà portar la pesada púrpura (que antigament només ostentaven emperadors, reis i cardenals) perquè és qui té i s’ha guanyat els vots.

 JESÚS MONCHO

Publicat el 13 juny 2015

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat