Jesús Moncho Pascual

Mentir no és mentir

Sinvergüensa” li va amollar, a Mònica Oltra, l’exconseller Rafael Blasco per justificar-se en el seu cas de les ONG investigades, i que segons Blasco estaven denunciades en base a informacions calumnioses, falses i mentideres. “No conozco al señor Álvaro Pérez (el Bigotes)” va dir Francisco Camps en seu parlamentària. “Son los presupuestos más sociales de la historia de la democracia” i es va quedar tan panxo el senyor ministre Montoro en octubre passat. “Ni voy a subir el IRPF, ni voy a subir el IVA”, frase textual de Rajoy, tal volta, donant a entendre allò que la gent ja pressuposava: en l’ADN de molts governants està la mentida.

La mentida és un discurs, són paraules, no és pròpiament la realitat. Es tracta d’una percepció de la realitat. Mentre tots, emissor i receptors, visquem en eixa realitat virtual i pretesa: mel i mel. “Somos una administración (la Valenciana) que, siendo de las más baratas de España, es la más eficiente en el uso de sus recursos económicos” (discurs fi d’any 2010, de Paco Camps); “todo lo relacionado con el caso Bárcenas es falso” (Rajoy). La mentida, ja ens advertia Maquiavel, és necessària al governant. En realitat és necessària, estem veient, per al manteniment del poder.

La mentida i el poder sembla que van junts. Contra això sembla que poca cosa poden fer les grans cadenes de comunicació (quart poder?) actuals , en el sentit de crítica i control del poder, perquè estan fortament sotmesos o dirigits per megagrups o oligopolis, part interessada, i que solen tindre línies editorials en què no es pot qüestionar els fonaments socials i polítics establerts. Així, apareix com a substitut l’anomenada “redocràcia”, o desenvolupament de la manifestació democràtica de la gent en forma de xarxes comunicatives socials, on la diversitat i pluralitat real es manifesta espontàniament (no mediatitzada).

El pas següent és ocupar un espai (el carrer, l’escola, l’hospital…) on poder realitzar eixe nou pensament, o des d’on catapultar la nova demanda, de forma que el poder vaja adaptant-se i modificant-se a les noves realitats i necessitats: reinventant la democràcia (afirma el sociòleg Manuel Castells) sobre valors de participació, transparència i rendició de comptes al ciutadà.

Els governants (en la pendent del descrèdit) han d’obrir el sistema polític als ciutadans. No el poden mantindre mentint. El poder econòmico-financer, que està al darrere, seria el següent damnificat. Molts governants actuals ja no en saben més. Ja, fins i tot, queda al descobert que mentir no és mentir, sinó aferrar-se tristament al poder.

Jesús Moncho

Publicat el 16 febrer 2013

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat