Jesús Moncho Pascual

Menteix-me, per favor

   Menteix-me, per favor. Menteix-me una altra volta, per seguir mantenint el meu vot. Te’l donaré, sí. Menteix-me. Menteix-me… És una addicció, és una manera d’estar en la vida. Segurament, lligaré el gossos amb llonganisses, tindré barra lliure per fer el que vulga, tu conservaràs la poltrona… Rus ha dit sobre el cas Imelsa que, si hi ha gravacions, són totes falses;Sinvergüensa” li va amollar, a Mònica Oltra, l’exconseller Rafael Blasco en relació a les seues ONG investigades, i que segons Blasco estaven denunciades en base a informacions calumnioses, falses i mentideres. “No conozco al señor Álvaro Pérez (el Bigotes)” va dir Francisco Camps en seu parlamentària. “Son los presupuestos más sociales de la historia de la democracia” i es va quedar tan panxo el senyor ministre Montoro després de les retallades socials, d’educació i en sanitat. “Ni voy a subir el IRPF, ni voy a subir el IVA”, frase textual de Rajoy, tal volta, donant a entendre allò que la gent ja pressuposava: en l’ADN de molts governants de la dreta està la mentida.

  La mentida és un discurs, són paraules, és allò que volen que imaginem, no és pròpiament la realitat. Es tracta d’una percepció de la realitat. Mentre tots, emissor i receptors, visquem en eixa realitat virtual i pretesa: mel i mel. “Somos una administración (la Valenciana) que, siendo de las más baratas de España, es la más eficiente en el uso de sus recursos económicos” (discurs fi d’any 2010, de Paco Camps). La mentida, ja ens advertia Maquiavel, és necessària al governant. En realitat és necessària, estem veient, per al manteniment del poder.

La mentida i el poder sembla que sovint van junts. I tot indica que contra això poca cosa poden fer els mitjans de comunicació (quart poder?), en el sentit de crítica i control d’eixe mateix poder, perquè normalment estan fortament sotmesos o dirigits per megagrups o oligopolis, part interessada, i que solen tindre línies editorials en què no es pot qüestionar els fonaments socials i polítics establerts. Així, en este context, les gents es busquen vàlvules d’escapament per a expressar allò que senten o pensen, apareix com a substitut l’anomenada “redocràcia” o desenvolupament de la manifestació democràtica de la gent en forma de xarxes comunicatives socials, on la diversitat i pluralitat real es manifesta espontàniament (no mediatitzada).

El pas següent en pro de l’eixamplament dels drets personals és ocupar un espai (el carrer, l’escola, l’hospital…) on poder realitzar i expandir eixe nou pensament, o des d’on catapultar la nova demanda, de forma que el poder se senta emplaçat i vaja adaptant-se o modificant-se a les noves realitats i necessitats: reinventant la democràcia (afirma el sociòleg Manuel Castells) sobre valors de participació, transparència i rendició de comptes al ciutadà, la millor manera d’evitar la degradació i la corrupció.

Els governants, en la pendent total del descrèdit, han d’obrir el sistema polític als ciutadans. No el poden mantindre mentint. Inevitablement el poder econòmico-financer (el puto-amo, que dirien els puristes), que està al darrere, seria el següent damnificat. Molts governants actuals ja no en saben més. Ja, fins i tot, queda al descobert que mentir no és mentir, sinó aferrar-se tristament al poder.

Jesús Moncho

www.jesusmoncho.com

 

Publicat el 27 maig 2015

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat