Jesús Moncho Pascual

Mànchester

El paraigua, (hui, l’anorac), i l’hàbit de treball són dos elements, a Mànchester, amb què tothom ix al carrer de bon matí. Ells crearen el primer ferrocarril del món (Mànchester-Líverpool) i el primer teler amb màquina de vapor aplicada. Tenien pressa, volien multiplicar l’efecte del treball. Així, allà que acudiren llauradors desocupats, irlandesos i escocesos de tota mena, més alguns jueus de diners àgils i cognom feble: Rodrigues es canviava a Rodgers, Collenberg a Collins… La gran urbs industrial era i és realitat. La rajola roja d’antigues cases i fàbriques contrasta ara amb el cristall i l’alçada dels nous edificis sorgits a l’albir de l’actualitat. Barreja, suma, melting-pot.

Tota esta celeritat i fèrtil mestissatge històrics ens duran a trobar ací des de la primera computadora en el món, la primera pindoleta anticonceptiva, la primera bebé-proveta per fecundació in vitro, fins al primer matrimoni gai d’una comunitat jueva en el món, o la formosa raça del Manchester Terrier. Manca de prejudicis o ànsies de prosperitat. Potser les dos juntes, afegides a la lliure i contumaç iniciativa individual i col·lectiva. “Superbia in proelio”, orgull en la batalla/acció, per exemple, és el lema d’una de les grans institucions de la ciutat, el Manchester City F.C. Com el dimoni amb forca i cua és el símbol de l’altre gran club, red devils, Manchester United.

La sentor a curri hindú sobrevola el jovenívol barri universitari, mentre que, més al nord, artistes i bohemis, dissenyadors i disc-J, abanderen una transformació inusitada que ha posat la ciutat en la nova frontera, tot i que serpentejada per un simpàtic tram, això sí, ultramodern (el metrolink). A més a més, el cèntric Gay Village, en Canal Street, s’atreveix a competir amb el millor collage de lluna, aigua i ombres sorprenents. I, no s’alarmen vostés, molts manchesterians creuen que tanta humitat i polsim no és prou per a impedir-los anar amb camiseta curta, i elles amb escots i minifaldilles i sabates de tacó de dos pams. Tot sota els ecos d’aquells grans encantadors de sons, formats ací, com Oasis, The Smiths, Bee Gees, Joy Division, Simply Red, The Charlatans, o la band-boy Take That amb l’extravagant Robbie Williams…

Mánchester y Líverpool (així començava la nostàlgica cançó de Jeanette/Marie Laforet), como un errante por sus calles voy… Sí. No et sents estrany, no es claven amb tu, no passen de tu, no t’oblidaràs d’ells. Sí, viuen i deixen viure.

www.jesusmoncho.com

Publicat el 22 febrer 2014

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat