Mamà, no vull anar al cole
En un escenari en què algun actor, un xicot o xicona, ha perdut presència i efectivitat (és a dir, no rendeix acadèmicament, no és bon company/a ni mostra generositat, és competitiu i intolerant…), tracta de sobreeixir usant la violència, posant en marxa l´assetjament contra els qui creu que són més vulnerables: és la covardia dels incapaços.
La víctima pateix en silenci. Dia a dia. Ningú no vol parlar-ne. La víctima calla per por. Els companys espectadors no diuen res per por a convertir-se en les properes víctimes. L´agressor, perquè no reconeix els seus actes. El sofriment callat i no compartit és el més mal de dur. Forada, s´endinsa, fa mal. La institució escolar, però, segueix el seu ritme, potser inconscient a alguns xicotets (o grans) drames diaris entre les aules i patis del centre.
No tarden a eixir els símptomes, el xic acusa cansament emocional, s´aïlla, no ix, no s´ajunta amb ningú, es torna fosc. Ha perdut autoestima, l´ansietat el guanya. Què passa?, la mare es pregunta, però no sap res, ni per què. Ningú no parla.
Tots, afectats, espectadors, cuidadors, estem cridats a parlar, a manifestar i posar damunt la taula la situació. Sense dilació de temps. Perquè es requereix una solució immediata, sempre de la mà de professionals. No hem de fer orelles sordes (com dissortadament alguns profes o centres alguna volta han fet). Del contrari, el dolor sumeix i desfà les persones afectades. El temps corre. No podem permetre que la violència, la trista arma dels incapaços, impere.
Jesús Moncho
