Jesús Moncho Pascual

L’obsessió per la corbata o les mànegues llargues

El Sud és una filosofia. És una manera d’ubicar-se en la vida. No hi ha dubte que, davant dels estímuls que ens vénen de l’exterior, els nostres cossos i ments reaccionen buscant el seu acomodament, la seua adaptació, la seua connivència amb el medi, com la manera més pràctica de guanyar-se un lloc al sol en la vida. No es va inventar la sesta, tirar traques o sentar-se a la fresca, a Estocolm. Vaja!, que el peixet fregit, la moixama o l’orxata no són cosa de La Haia o Sant Petersburg. El nord confereix circumspecció, dóna flegma. El sud, per contra, porta espontaneïtat, vivor, contacte. Som així, podríem dir.

I si extremen els rigors, com al juliol i a l’agost, la gent s’alleugereix. Es posa còmoda. Sense passar-se’n, diran alguns. Bo, però almenys, amb el coll descordat i la mànega curta. Quan érem xicotets les nostres mares ens compraven camises de mànega llarga (així les podíem usar en hivern també) i tot el món s’arromangava. Com els cowboys en els westerns. Com els nostres camioners. Com Elvis Presley. Fins i tot, un podia despassar-se dos botons més de la camisa; molava. No coneixíem el nom de Don Manuel Antonio Carreño. És més, ens aventuràvem a portar camisa de botons perlats. Quin atreviment. Ni botons perlats ni quedar-se en cos de camisa!: no és de cavallers, deia Don Manuel Antonio Carreño en el seu manual d’urbanitat… Cal entendre que la camisa en un principi es considerava roba interior, i les vestimentes interiors no s’airegen. Quan la camisa irremeiablement es va generalitzar, allò de “no quedar-se en cos de camisa” es va entendre com mànega curta o arromangada: quedar-se o anar en mànega curta no és de cavallers!

Voilà! Carreño té prou seguidors. Pel que hem vist i veiem, mola; és a dir, els mola a alguns. Camisa, en ple agost, de mànega llarga. Com dicten els cànons. I de tons clars, la camisa. Res de mariconades de colors ni tons cridaners. Com a màxim, de ratlles blavoses o beig, però amb el coll i els punys sempre blancs com Trillo o Pedro J. Ramírez. És signe de distinció. Ho deia Carreño. Encara que la filosofia meridional, tossuda, propose el contrari o vaja vostè a saber què.

No ens acabem d’aclarir en açò de l’elegància i l’etiqueta. L’elegància és natural, ix de l’interior. L’etiqueta és quelcom imposat, convencional, uniforme. A que han vist este estiu prou fotos de periòdic amb gent igualment uniformada? Amb uniforme, en ple agost, de camisa de mànega llarga: és la manera de sentir-se autosatisfets com que van de cavallers. Ho deia un cert Carreño.

Jesús Moncho
Levante, 7-12-2005

Publicat el 7 desembre 2005

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat