Jesús Moncho Pascual

Les Festes Majors

Deltebre suspèn les festes majors d'aquest any 2020 ~ Deltacat ...La Festa va nàixer i es va forjar com un àmbit de satisfacció i gaudi compartit, al voltant de referents comuns que unien o aglutinaven els ciutadans. Per tant és delectació i cohesió comunitària, atés que sorgeix i s’alimenta des del desig, des del sentir, i des de la participació col·lectiva, arran de la remembrança d’un fet cabdal com pot ser la fundació o el patró del lloc, el final o principi de les collites, la recuperació d’un sentir o record comú. I, per damunt d’açò, la Festa permet a l’individu prendre consciència i percebre que és part integrant d’un grup més ampli,

d’una gran col·lectivitat o família, a la qual està unit per mecanismes afins o d’identitat que es repeteixen periòdicament, tal com la ritualització de l’acte en qüestió de la Festa li patentitza. Tot plegat li crea un sentiment o una emoció afegida, és a dir, la Festa és un espai (el carrer o la plaça engalanada), un temps (que arranca amb el toc de les campanes, o de la dolçaina, o dels coets…), un ritual (la dansada, la desfilada, la processó…) que escenifiquen l’ànima, la vigència i la perdurabilitat del grup, del qual se sent part. I fa acte de presència l’orgull.

La primera i més essencial característica de les Festes és el caràcter participatiu de les gents i, com a conseqüència, la plasmació en realitats o actes (casals, racons, barraques, fogueres, actuacions, desfilades, romeries…). Participació espontània i animosa. Joia general. Els amics es retroben i s’ajunten, els familiars també; possiblement algú de fora vindrà. Potser es bega o es cride una mica de més. Un se’n va més tard d’allò habitual a dormir. Cordialitat, que ve de “cor”, que és el que impera. Encara que de vegades aflora en la Festa alguna contradicció o antagonisme. Sobretot, quan coincideixen principis o concepcions del passat contraposats a projectes renovadors, explicitats o evidents en la Festa.

Tanta força i musculatura social, sola, espontània, s’erigeix en objectiu apetitós. Sorgeixen temptacions d’instrumentalitzar-ho, de convertir-ho i transformar-ho tot al servici d’alguns interessos determinats. Dominar la força i potencialitat espontània: “posar al capdavant de tals actes uns símbols o uns caps visibles capitalitzadors”. A través d’un potent i eficaç procés d’oficialització o institucionalització, o siga, amb la creació de comissions, delegacions, reina de festes, autoritats, ofrenes, mercantilitzacions…., amb la qual cosa la Festa ja no obeeix a la espontaneïtat de les gents, ja no es dirigeix i orienta des de baix, sinó des de dalt, des de l’oficialitat. La reina de Festes o fallera o bellesamajor, com a representació de tota la Festa, rebrà la corona des d’una autoritat, real o delegada, i caminarà al costat d’una autoritat. L’himne nacional o regional sonarà a totes hores. La Guàrdia civil o l’alcalde desfilant. Ho hem vist pertot arreu. Fins i tot el senyor alcalde socialista d’Alacant Echàvarri darrere una imatge religiosa en processó, oferint-li la vara de comandament. El senyor regidor de València Fuset cantant a viva veu “Per a ofrenar noves glòries a Espanya” en un acte religiós o festiu. Com si es pretenguera que el poble reconega i done gratitud als seus governants conjunturals, al temps que estos converteixen la seua autoritat (conjuntural) en un espectacle ampul·lós que, dissortadament, acabarà en una recepció i “comilona” oficial i versallesca. Amb la qual cosa es transmeten valors caducs i antidemocràtics, com que la vida és pura estratificació i jerarquització d’uns sobre d’altres, així el senyor alcalde, els bisbes o capellans, els regidors, els militars, la Guàrdia civil…, tots al davant de la processó o de la Festa, i darrere, com no!, les gents, els ciutadans, que som qui paguem i contribuïm…

La Festa no pot ser un instrument legitimitzador d’interessos socials o polítics, la Festa no pot ser legitimitzadora d’interessos aliens a la pròpia Festa. I les noves autoritats han (haurien) de ser conscients que els valors democràtics de la Festa s’han de fer prevaldre, tornant la Festa al poble, aplicant l’aconfessionalitat i laïcisme en les manifestacions públiques, i sent respectuosos amb la pluralitat de la col·lectivitat. I “ací pau i allà glòria”.


La Festa va nàixer i es va forjar com un àmbit de satisfacció i gaudi compartit, al voltant de referents comuns que unien o aglutinaven els ciutadans. Per tant és delectació i cohesió comunitària, atés que sorgeix i s’alimenta des del desig, des del sentir, i des de la participació col·lectiva, arran de la remembrança d’un fet cabdal com pot ser la fundació o el patró del lloc, el final o principi de les collites, la recuperació d’un sentir o record comú. I, per damunt d’açò, la Festa permet a l’individu prendre consciència i percebre que és part integrant d’un grup més ampli,

d’una gran col·lectivitat o família, a la qual està unit per mecanismes afins o d’identitat que es repeteixen periòdicament, tal com la ritualització de l’acte en qüestió de la Festa li patentitza. Tot plegat li crea un sentiment o una emoció afegida, és a dir, la Festa és un espai (el carrer o la plaça engalanada), un temps (que arranca amb el toc de les campanes, o de la dolçaina, o dels coets…), un ritual (la dansada, la desfilada, la processó…) que escenifiquen l’ànima, la vigència i la perdurabilitat del grup, del qual se sent part. I fa acte de presència l’orgull.

La primera i més essencial característica de les Festes és el caràcter participatiu de les gents i, com a conseqüència, la plasmació en realitats o actes (casals, racons, barraques, fogueres, actuacions, desfilades, romeries…). Participació espontània i animosa. Joia general. Els amics es retroben i s’ajunten, els familiars també; possiblement algú de fora vindrà. Potser es bega o es cride una mica de més. Un se’n va més tard d’allò habitual a dormir. Cordialitat, que ve de “cor”, que és el que impera. Encara que de vegades aflora en la Festa alguna contradicció o antagonisme. Sobretot, quan coincideixen principis o concepcions del passat contraposats a projectes renovadors, explicitats o evidents en la Festa.

Tanta força i musculatura social, sola, espontània, s’erigeix en objectiu apetitós. Sorgeixen temptacions d’instrumentalitzar-ho, de convertir-ho i transformar-ho tot al servici d’alguns interessos determinats. Dominar la força i potencialitat espontània: “posar al capdavant de tals actes uns símbols o uns caps visibles capitalitzadors”. A través d’un potent i eficaç procés d’oficialització o institucionalització, o siga, amb la creació de comissions, delegacions, reina de festes, autoritats, ofrenes, mercantilitzacions…., amb la qual cosa la Festa ja no obeeix a la espontaneïtat de les gents, ja no es dirigeix i orienta des de baix, sinó des de dalt, des de l’oficialitat. La reina de Festes o fallera o bellesamajor, com a representació de tota la Festa, rebrà la corona des d’una autoritat, real o delegada, i caminarà al costat d’una autoritat. L’himne nacional o regional sonarà a totes hores. La Guàrdia civil o l’alcalde desfilant. Ho hem vist pertot arreu. Fins i tot el senyor alcalde socialista d’Alacant Echàvarri darrere una imatge religiosa en processó, oferint-li la vara de comandament. El senyor regidor de València Fuset cantant a viva veu “Per a ofrenar noves glòries a Espanya” en un acte religiós o festiu. Com si es pretenguera que el poble reconega i done gratitud als seus governants conjunturals, al temps que estos converteixen la seua autoritat (conjuntural) en un espectacle ampul·lós que, dissortadament, acabarà en una recepció i “comilona” oficial i versallesca. Amb la qual cosa es transmeten valors caducs i antidemocràtics, com que la vida és pura estratificació i jerarquització d’uns sobre d’altres, així el senyor alcalde, els bisbes o capellans, els regidors, els militars, la Guàrdia civil…, tots al davant de la processó o de la Festa, i darrere, com no!, les gents, els ciutadans, que som qui paguem i contribuïm…

La Festa no pot ser un instrument legitimitzador d’interessos socials o polítics, la Festa no pot ser legitimitzadora d’interessos aliens a la pròpia Festa. I les noves autoritats han (haurien) de ser conscients que els valors democràtics de la Festa s’han de fer prevaldre, tornant la Festa al poble, aplicant l’aconfessionalitat i laïcisme en les manifestacions públiques, i sent respectuosos amb la pluralitat de la col·lectivitat. I “ací pau i allà glòria”.

Jesús Moncho

Publicat el 13 juliol 2020

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat