Jesús Moncho Pascual

DESPENALITZAR LA PROSTITUCIÓ NO ÉS DEFENDRE LA PROSTITUCIÓ, ÉS RECONÉIXER UNA REALITAT PER A SUPERAR-LA

   Fer lleis, legalitzar, despenalitzar, abolir…? Comencem per dir que «Abolir no és prohibir». Excel·lent frase, entre altres, de Mabel Lozano, gran lluitadora perPlataforma Navarra pide medidas para abolir la prostitución | Noticias de  Navarra en Diario de Navarra la dignitat de les dones i contra l’explotació i degradació prostitucional. Apropiades paraules i conceptes, que no tracten de solucionar la qüestió ipso facto, però que posen la problemàtica en una tesitura de partida per a la seva solució més que plausible. “Hacemos una Ley de la abolición y ya acabamos con todo. No es así. Estos son dos fenómenos (prostitución y trata) muy complejos y arraigados que están conviviendo de la mano. Un gran negocio…  Lo más importante es trabajar en leyes para que esas mujeres puedan salir de la prostitución.” (WOMAN.ES, Mabel Lozano, març 2020).

   En efecte, prohibir la prostitució, en l’estat actual de coses, és atacar el més feble, l’oferent de prostitució, que normalment es mou en una situació de necessitat o precarietat. La prohibició significa deixar-lo/la en la mateixa posició i capacitat en què es trobava i amb poques possibilitats de canvi i millora, o potser implica espitjar-lo/la a persistir en un submón encara més profund.

Per tant, si la societat es marca l’objectiu de l’erradicació de la prostitució i la fi de la vexació que comporta, s’hauria d’adoptar una línia d’actuació que, encara que requerisca temps i esforços, ens porte a resultats significatius i permanents, és a dir: abolir (la prostitució) no és prohibir, és dotar de drets a les persones víctimes d’aquest procés de prostitució.

Primer que res, l’abolició no és una fi en si mateix, sinó un instrument que permeta treballar de manera coherent en un àmbit més gran, en el si de la societat, a fi d’obtindre una reinserció eficaç de les víctimes; a més d’una prevenció, amb especial incidència en sectors vulnerables, juntament amb una formació-educació del conjunt de la societat sobre la problemàtica. I això són lleis, implantació d’una legislació que possibilite la consecució de tals objectius. Entre les metes principals, no cal dir-ho, estaria: acabar amb el tràfic i comerç de persones, dotar de recursos materials i no materials a les víctimes, més la seua defensa i orientació cap a un nou món o contra recaigudes.

És clar que es fa patent la persecució i descrèdit del consumidor de sexe pagat, perquè possibilita la mercantilització, cosificació i violència estructural establerta o permesa contra persones vulnerables. Sempre considerant que la prostitució és un fort obstacle a la igualtat i dignitat de les persones, a més de ser violència contra el feble, i que la víctima no pot ser abocada en submons amagats lluny dels drets que ens humanitzen a tots.

No és una tasca d’un dia per l’altre. És de llarg recorregut. Però s’estaran assentant les bases perquè la societat no veja, no considere, la prostitució com una cosa més de la nostra realitat, una cosa normal o realitzable, i se senta impel·lida a fugir de la seva demanda, de la seva oferta, de la seva pràctica. Haurem caminat cap al respecte i la igualtat de les persones, sobretot de les més vulnerables, que, segurament, necessiten l’esforç de tots/tes. I la llei és l’única garantia.

II

 Legalitzar, despenalitzar, abolir

   Debat candent. Sempre des de diversos posicionaments, amb passió, com correspon. La prostitució ataca la dignitat de l’ésser humà (vendre el cos per alguna raó) i, en principi, hauria de ser i estar erradicada. Es pot argüir, d’una altra banda, que tant l’oferent com el demandant poden accedir lliurement i, per tant, estarien exercint o duent a terme la seua decisió. Encara que sempre queda en l’aire si eixa decisió és completament lliure, o induïda per alguna coacció, necessitat o manca.

   El debat actual sobre l’erradicació de la prostitució gira al voltant de dos posicionaments clau: abolicionisme (supressió de la prostitució per ser expressió de l’opressió sexista; penalitza el demandant, no l’oferent, a qui considera víctima) o despenalització (l’exercici de prostitució no és delicte, i s’empodera el treballador/a sexual per a eixir d’eixe món). Difícilment es fa d’entendre, quan, després de l’enunciat de cada bandera, immediatament segueix un aclariment: abolir no és prohibir, despenalitzar és dotar de drets. Però les paraules signifiquen el que signifiquen, i la ciutadania en general queda un poc perplexa, sobretot, davant dels atacs dels partidaris d’un bàndol sobre l’altre.

Haurem notat que no parlem de “legalització” o regulació, perquè genera un mercat vist o legal al que s’agarren els empresaris i món circumdant, al mateix temps que genera un mercat no vist o submergit en què el treballador/a queda desemparat.

I aquí entra la “despenalització”, que allibera els treballadors/es sexuals, podent actuar amb autonomia, lluny de tuteles i xarxes de tracta de persones. Segons enquestes ministerials de països immersos en una o altra situació de despenalització o abolició, les treballadores sexuals indiquen que la despenalització les ha dotades de possibilitats i drets per a defensar-se, mentre que a Irlanda el 56% de les treballadores sexuals declara que les lleis neoabolicionistes han tornat el seu treball més perillós.

Hem de dir que una llei no garanteix per si mateixa els fins per als quals ha estat creada. S’ha de tindre en compte que els recursos emprats i el context són bàsics, és a dir, possibilitar els mitjans per a què els afectats puguen reeixir: lleis complementàries, pressupostos, sindicacions, conscienciacions, suport i ajuda… La llei no es pot limitar a controlar i perseguir i sancionar, ha de possibilitar realment una alternativa de vida fiable i viable.

L’única manera de reivindicar drets i alternatives de vida és estant organitzat/da, i, per l’altra banda, es requereix d’un Estat o Govern que implemente les mesures legals pertinents. I aquí venen com anell al dit les paraules d’una gran lluitadora per la dignitat de les dones i contra l’explotació i degradació prostitucional: “Hacemos una Ley de la abolición y ya acabamos con todo. No es así. Estos son dos fenómenos (prostitución y trata) muy complejos y arraigados que están conviviendo de la mano. Un gran negocio…  Lo más importante es trabajar en leyes para que esas mujeres puedan salir de la prostitución.” (WOMAN.ES, Mabel Lozano, març 2020). I és que només es pot abolir una situació superestructural creada per una anterior llei, tals com l’esclavitud, l’apartheid, la llei seca… (no és el cas de la prostitució), però no es poden abolir les decisions (encertades o equivocades) personals.

La conclusió és que la ciutadania, i per tant els Governs, necessiten una confluència de posicionaments, per elaborar i posar en marxa urgentment una eixida i solució mancomunada a un problema que representa un atac a la dignitat humana, no acord als temps del segle XXI.

Jesús Moncho

Publicat el 31 agost 2020

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat