Jesús Moncho Pascual

L’AVORTAMENT

    L’Església Catòlica es reserva en exclusiva els temes divins i, de vegades, s’arroga algunes prerrogatives terrenals, tals com en aquest cas l’autoritat científica sobre si existeix vida (autònoma o conscient) o no en un òvul fecundat. El gran pare Tertulià ja ho va dir en el segle III: “Com que ha de ser-ho, el fetus ja és persona”. Però des del plànol civil i democràtic, a diferència del Govern del PP, algú com la Cort Suprema dels Estats Units ha sentenciat que l’expressió “ésser humà” (“persona”) no pot aplicar-se a un no nascut, i per tant la mare no pot ser acusada d’assassinat o de lesions al fetus durant l’embaràs.

   Tampoc són del mateix parer de la jerarquia catòlica els budistes, que no condemnen l’avortament. Tampoc el Sintoisme japonés. Més propers de nosaltres, els Metodistes no afirmen que hi haja “persona” abans de la naixença, i deixen llibertat moral front a l’avortament. L’Islamisme especifica que fins al quaranta-dos dia de fecundació no existeix “persona”… En fi, caldria discutir amb moltes gents, sectes, creences o esglésies, per poder posar-les d’acord, o arribar a un consens sobre què és “persona”, la qual cosa ens fa l’efecte que no és possible ni procedent. Si parlem des de la secta o la confessió religiosa, cadascú que seguisca (si vol) els dictàmens de la seua pròpia, en Espanya de l’Església Catòlica, que, per cert, titla d’assassinat la interrupció de l’embaràs en una estratègia summament emocional i colpidora. Si parlem des de la necessitat i conveniència social convindrem que l’avortament és una realitat, un problema quotidià, una qüestió de salut pública, i una demanda concreta de parts de la societat. Totes les quals coses tenim l’obligació d’enfrontar i donar solució.

Si socialment es considera acceptable el dret de les persones a la lliure determinació i, per tant en este cas, a la interrupció de l’embaràs, cosa que no vol dir foment de l’avortament (ni tan sols la seva apologia) sinó el reconeixement que tot individu dins de la seva disponibilitat pot optar o no a la interrupció voluntària de l’embaràs, en tal cas l’únic que podria oposar objeccions o límits a tal decisió seria, òbviament, el propi individu, davant la possibilitat d’avortar o no. I a l’Estat pertocaria disposar dels mitjans materials perquè la salut dels seus ciutadans no correra risc. Està de més dir que, en mencionar el dret individual a la interrupció, ens estem referint a l’individu actiu, és a dir, a l’individu gestant o avortant, la dona.

Tot allò altre són expressions d’un moviment contra el desenvolupament de les dones cap a la seua plena autonomia, i un clar atac a la seua emancipació, sobretot, si concorren circumstàncies de masclisme, inseguretat jurídica, limitació de la decisió femenina, mancances materials, pobresa… Sembla com si les elits dirigents actuals volgueren posar-se una bena als ulls front al problema social. La prohibició, per a ells, elimina el problema. Quan en realitat l’augmenta i, el que és més dur, afegeix pena i dolor.

Jesús Moncho

Publicat el 27 desembre 2013

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat