Jesús Moncho Pascual

L’aigua (des d’Alacant estant)

L’aigua sempre ha sigut el nostre desig. La nostra carència. Tot i així, forma part de la nostra cultura. Precisament un bé escàs o mancat ens identifica. Hem excavat pous (per exemple, Pou de Pedreguer, Pou de Xàbia, Pou de la Rana, Pou de Senija, en cada entrada o punt de la localitat de Gata de Gorgos; Pous de Garrigós en ple centre de la ciutat d’Alacant). Hem interactuat amb la Natura, en actitud còmplice, per a controlar i guardar fins l’última gota d’aigua: les “boqueres” a L’Alacantí, els “assuts” pertot arreu, les “alcoleges” en barrancs o talussos, els pous de neveres en les muntanyes d’interior… Hem erigit la primera presa hidràulica d’Europa, el pantà de Tibi. Hem batejat els rius “riu Sec” en El Pilar de La Horadada o en El Campello; “Fontcalent” o “Font-roja”; fins i tot invoquem el més enllà per a la vinguda de pluges: Mare de Déu de Loreto, Mare de Déu de setembre, sants Abdó i Senent… L’aigua sempre ha sigut la nostra lluita, el nostre rebregat esforç.

Ocorre que tan preat bé pot ser objecte de foscos desitjos. Tothom es mobilitza o s’esforça per obtindre’l, per assaciar la set. Per salvar camps i cultius. Poden aparéixer saorins que ens oferisquen remeis o ens confonguen amb miralls de coloraines. L’única solució, s’hi escolta, són els transvasaments. El transvasament de l’Ebre. L’aigua transvasada des de l’Ebre resultaria per damunt del preu de mercat. Resultaria una mica (prou) inassequible per al llaurador. El propi ministre Jaume Matas (PP), creador del projecte de transvasament, deia l’any 2000 que el cost del m3 d’aigua transvasada de l’Ebre seria 50 pts., que, sumades segons dictamina la Directiva Marc de la Unió Europea a la tarifa mitjana de l’aigua en aquells moments (72 pts. m3), donaria 122 pts. m3, impossibles per a l’agricultor; el m3 de transvasament Tajo-Segura eixia en aquells moments per 13 ptes. m3. Els resultats agrícoles no serien competitius.

No obstant això, algú o alguns segueixen amb la proclama dels transvasaments. Algú hi haurà, en definitiva, interessat a eixe preu de mercat de l’aigua (0’91 euros el m3 d’aigua transvasada de l’Ebre, 151 pts., valoració de l’any 2005 segons el CEDAX, Centre d’Estudis i Experimentació d’Obres Públiques). Serà algú que li traga rendiment a pesar de l’alt preu. Serà algú que venga bé el seu propi producte, com ocorre ara amb l’habitatge (habitatge que assoleix un 30% de sobrevaloració, segons l’OCDE, Organització per a la Cooperació i el Desenrotllament Econòmic, publicat en diari ABC del 24-1-2007). Únicament la construcció podria pagar l’alt preu de l’aigua transvasada de l’Ebre.

D’una altra banda, paradoxalment, hom diu que l’agricultura no rendeix, no val, no té futur. Eixe és un discurs que sentim constantment i permanentment. Des de l’Administració autonòmica fins i tot s’ha arribat a dir que, igual que en el seu temps va ser una revolució la introducció i cultiu de la morera o del taronger, ara ha de ser la introducció i cultiu de les gramínies (Rafael Blasco, conseller). S’imaginen tot un terme municipal de gramínies, és a dir, de camps de golf? Molts agricultors s’abandonen a l’espera de rebre una oferta de compra de les seues terres per a urbanitzar. Els ajuntaments, per la seua banda, requalifiquen terrenys sense parar. La Generalitat aprova llei darrere llei (LRAU, LUV, …) per a facilitar els processos urbanitzadors. Estem narcotitzats pels fums del desenrotllisme, oblidant qualsevol altre criteri, siga criteri d’equilibri (diversificació de l’economia: entre indústria, comerç, agricultura), siga de racionalitat (el creixement urbanístic té uns ritmes i uns topalls: 8 habitatges per mil habitants, i no 30, 40, o més de 50, com actualment es dóna), siga de sostenibilitat (el creixement no pot donar-se per damunt dels recursos existents i infraestructures), siga de conveniència econòmica (si desapareix o es degrada el camp-territori, el turista no hi acudirà).

El cercle es tanca. Apugen els habitatges, abaixen els preus dels productes del camp, s’ajusten les ofertes turístiques, es tanquen indústries, sense que l’Administració autonòmica redireccione l’economia valenciana en la senda adequada, que evite el col·lapse de les nostres activitats tradicionals (calçat, moble, joguet, tèxtil, químiques, …), que previnga el constrenyiment del nostre turisme, que done una eixida digna als nostres agricultors. Encara que sempre ens quedarà el nostre vot. El nostre vot com a ferramenta de canvi.

Jesús Moncho
Levante, 22-3-2007

Publicat el 22 març 2007

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat