Jesús Moncho Pascual

LA TAXA TURÍSTICA


Taxa turística, sí; taxa, no: heus ací la qüestió. El simple fet de citar la paraula, «taxa turística», ja concita alteració. Cosa ben lluny de la calma i trellat per arribar, almenys, a vore què és això. 
Resulta que ningú discuteix que el turisme és una indústria important entre nosaltres (14’9 del PIB estatal, any 2017). Turista, no cal dir-ho, és la figura i objectiu buscat, l’actor que ho promou tot… I amb la tradicional oferta de territori, platja, sol, paisatge, és a dir, oferta dels recursos naturals, en tindrem prou?, serà bastant? O hauríem d’oferir alguna cosa més?…

És clar que qui ho ha de dir és el turista, o les preferències del turista, que, resulta, ja no es conforma amb l’oferta tradicional; ara, a més a més, demanda un plus de gestió, de qualitat, d’especialització o singularitat, cosa que es tradueix necessàriament per a nosaltres, atenció!, en un plus d’inversió.

Hem de qualificar-nos i singularitzar-nos, és a dir, hem d’invertir (o millorar la direcció de la inversió), perquè estem en un món o en una realitat canviant, que exigeix adaptació, que exigeix estar o posar-se al dia. Segurament eixirà guanyant l’atenció i seguretat del turista, el seu confort i higiene, en definitiva, la seua satisfacció i possibilitat de retorn o que en parle bé.

I, arribats ací, resulta que la producció d’eixa activitat econòmica turística és inseparable del seu consum, són la mateixa cosa. I això anterior comporta una ocupació espacial del territori, es produeix sobre un territori. Un territori que, se suposa, està ordenat o hauria d’estar ordenat per a la millor consecució d’estes finalitats, la qual cosa vol dir, simplement, “planificació turística” o “planejament territorial i urbanístic”. El territori, de ser l’original i genuïna atracció del turisme, passa a convertir-se en la localització del fet turístic, per la qual cosa requereix una gestió, un desenvolupament, un manteniment, que ens porte al seu bon estat de salut (d’això, se’n diu “desenvolupamentsostenible”), que evite i aparte impactes i conseqüències desfavorables, danyosos per a l’optimització i persistència del fet turístic, és a dir, de la nostra manera de viure en moltes comarques. I això s’ha de pagar, s’ha de finançar. S’ha de pagar només pels habitants dels llocs receptors de visitants? O també pels visitants consumidors d’eixe territori?… La lògica diu que qui en fa ús d’una cosa, també ha de ser coresponsable en el seu tractament i manteniment. En altres paraules, estem parlant de la necessitat de la «taxa turística». Taxa que es destina a infraestructures, a foment o promoció del turisme, i als ajuntaments i mancomunitats de tota mena.

Entre nosaltres, a Balears i a Catalunya ja s’aplica. Dins de la Unió Europea la tenen implantada 14 Estats, Alemanya, Àustria, Bèlgica, Itàlia, França, Països Baixos, República Txeca, Eslovàquia, Hongria, Croàcia, Eslovènia,… i altres més com Suïssa, Sèrbia, Montenegro… Amb la qual cosa es demostra que la taxa no és una mesura dissuasiva del turisme. Marroc o Tunísia, competidors nostres al sud de la mediterrània, també l’apliquen.

En realitat, quan es diu «venga y disfrute de nuestro sol», falta dir que les papereres,les depuradores, els policies, o la llum de les faroles…, també els ha de pagar (encara que siga simbòlicament).

Gràcia Jiménez

Jesús Moncho

 

Publicat el 31 maig 2018

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat