Jesús Moncho Pascual

LA ROMERIA DE LES ROMERIES: LA SANTA FAÇ

   La Santa Faz en cifras | Alicante | elmundo.esHui, dijous 28 d’abril, és el dia gran, de la celebració de la Romeria de les romeries: la Santa Faç, d’Alacant. Les màximes autoritats autonòmiques i locals assisteixen, de sempre. L’Ajuntament distribueix milers de canyes per als romeus, tots darrere el Nicolauet i la Remeiets, símbols dels patrons d’Alacant. S’ha peparat un dispositiu de 495 efectius de Seguretat i Tràfic; també 170 voluntaris de Protecció Civil, més bombers, Creu Roja, i unitats canines; un centenar de policies locals desplegaran un operatiu especial antibotelló. La qual cosa no lleva que el mateix Ajuntament repartisca entre els caminants 800 litres de mistela i 1000 kg de rotllets d’anís. Estem parlant de la romeria més participativa de tot l’Estat després del Rocío de Huelva. En commemoració del “Miracle de la Llàgrima de la Santa Faç” del 1489, quan, en processó per la sequera de l’any, es produí l’inusitat succés.

   “Serà la romería del Reencuentro”, tal com l’ha definit el regidor de Festes, Manuel Jiménez, “esta Peregrina, después de dos años sin celebrarse por la pandemia, puede tener tintes de histórica”.

   Des que José Luis Lassaletta, alcalde del PSPV en els inicis de l’actual democràcia, reviscolara i donara llustre a la romeria, no ha deixat d’augmentar l’acceptació i una mena de veneració, diguem-ne, laica. És com una adhesió religiosa per a uns, doncs s’hi celebra l’Eucaristia i l’exaltació del llenç de la Verònica (també existent a Roma i a Jaén), o és adhesió ciutadana i cívica per a d’altres. Podríem dir que forma part d’allò que s’anomena la tríada mítica alacantina, les tres creences o símbols immarcescibles: Alacant, la millor terreta del món; les Fogueres de Sant Joan; i la Santa Faç.

   I ja sabem que una creença popular és com una càrrega d’adrelina al cervell, enamora els sentits de les gents, les quals tenen realitats i identitats diverses, llauradors, escrivents, taxistes, executius, sabaters, conserges, directors…, però tots s’avenen i s’identifiquen com un sol cos darrere la seua creença, el seu símbol, el seu… Són cohesionadors i  vertebradors, els símbols. Integren la col·lectivitat. I, atenció, de vegades algú pot trencar en llàgrimes darrere la seua creença o identificació (falleres, foguerers, seguidors de clubs esportius, davant del Papa…). Fins i tot, anar a la guerra: ucraïnesos d’Altea se n’han anat voluntaris a la guerra d’Ucraïna. Sí, els mites, les creences i identificacions populars, alcen el cor i la ment.

   Com igualment es poden usar per a qualsevol finalitat. L’alacantinisme s’ha usat com a sentiment contra la diversitat identitària durant el franquisme; en la Transició, s’ha usat contra València (P… València!); en la lluita política partidista: el PP cantonalista de Zaplana el gastà per conquistar la Generalitat Valenciana, o les eternes famílies socialistes d’Alacant, Valenzuela o Franco contra Lerma o Pla o Puig. Aquí hem de dir que el mite s’ha commutat en “tòpic”, que és anestesiant dels sentiments, la cota màxima a la que poden aspirar els manifassers.

   Alacant, i la Santa faç, s’ho mereixen tot. Siga per la via religiosa, siga per la via cívica. Hui toca romeria. Demà estarem, com sempre, entre la llum i la natura, en les que creiem i ens identifiquem. Alacant és “Akra Leuké o Lucentum” (muntanya resplendent), és Postiguet i Albufereta (aigua), és Tossal i Rambla (muntanya i aigua), és Pla i Bonhivern, és un grapat de natura… Identifiquem-nos en la seua harmonia, respectem la seua bellesa, cap a tots, contra ningú.

 Jesús Moncho

 

 

 

 

Publicat el 29 abril 2022

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat