LA REVOLUCIÓ
Acabe de llegir que, a les darreries de la dècada dels 40, una màquina amb Intel·ligència Artificial podrà escriure un best-seller. Marededeu santíssima!, sóc escriptor o embrute quatre pàgines, i veig que estarem de sobra. Estarem de sobra els humans?… O, vist d’una altra manera, 
resulta que tindrem al nostre abast una sèrie de recursos quasi impensables que ens alliberaran de moltes faenes. De fet, estem ja immersos en eixa revolució. Estem en la Quarta Revolució (després de la Industrial Mecànica, la Industrial Electrònica, la de Noves-Tecnologies o TIC), ara la de la Intel·ligència Artificial (IA). Sí: a vosté l’operarà un robot, i aquell altre anirà en cotxe sense conductor… Si ens ho conten, no ens ho creiem!, però és així. Encara estem pensant que guanyar-se bé la vida, o el progrés, és obrir un bar o un hotel o muntar una constructora o immobiliària, o treballar-hi. Ocupacions d’un món passat. Quan ara existeix una tamborinada de dades en temps real i avanços per a optar a tendències productives efectives. Així, el llaurador tindrà i té a mà des de drons que capten, per exemple, plagues i la seua solució, com també un tractor guiat per Intel·ligència Artificial, o una plataforma que connecta productors i mercats. Vol dir açò que el llaurador estarà assegut en una cadira amb els braços plegats?… Evidentment que no. Hem d’estar llestos i espavilats. La població mundial camina cap a uns increments de dos mil milions i escaig al final de les dos dècades pròximes, i la producció agrícola i alimentària necessàriament ha d’augmentar. I açò requereix innovar, estar al dia, estar despert. S’han de compondre explotacions agrícoles adients (agrupacions, concentracions…), planificar collites i determinar les diverses gestions, tot per tal de reduir costos i incrementar productivitat i rendiments. Però la tecnologia és costosa, diran alguns. La tecnologia, diran uns altres, no és una despesa, és una inversió. I tota inversió serà, en el futur immediat, amortitzada, i serà la base d’uns rendiments positius posteriors. La qüestió és: o quedar-se quiet, o moure’s, avançar. I aquí l’Administració ha de tindre un paper cabdal en la direcció i foment dels canvis. Administració que hauria de dedicar recursos a estos fins, recursos i subvencions directes als productors (en evitació de caure en la dependència de les grans multinacionals alimentàries), i no anar rebaixant impostos, la solució dels incapaços, tirant caramelets als destinataris, cosa que comporta dèficit i posterior deute públic. Mantindre impostos és garantir els ingressos de l’Estat, i, per tant, possibilitar el finançament de polítiques de progrés per a tots.
I què direm dels sectors industrials o de servicis?… Ens hem quedat, tal com déiem anteriorment, en l’hostaleria i la construcció? Sectors tradicionals que estan bé, o beníssim, però que hem de reconéixer que són o van aparéixer en el passat, de no molt alta productivitat, i, per tant, és preferible dedicar esforços i recursos a activitats més actuals, més rendibles. Si en les anteriors revolucions no vam estar massa desperts, potser ara és l’ocasió d’instal·lar-nos, d’un bot, en la punta de llança, i anar muntant activitats d’última generació. La transformació digital com a motor de capacitació i projecció del negoci; l’anàlisi i la robòtica, instruments de productivitat; sensors diversos, dispositius portàtils de tota mena…
Algú podrà pensar que no serà tan senzill, que la realitat podria ser d’una altra manera. Al remat, tot és tirar-se de cap a l’aigua. I moure’s, menejar els braços. Amb decisió. Millor que quedar-se parats.
Jesús Moncho
