Jesús Moncho Pascual

LA MEMÒRIA DE TOTS: LA MARINA ALTA

   Científicos prueban la existencia de la memoria colectiva » Gen EspañolQuan un es capbussa en el seu passat, fins a la infància, li venen a la ment uns llocs (la casa, el carrer, un entorn…) i uns temps (els jocs, els amics, els divertiments, les faenes…). Té memòria, en diríem, d’un espai i d’un temps. Que són “ell”. “Ell”, que ha anat evolucionant, canviant, tal volta com igualment els llocs i els temps que l’envolten. Però queda el vestigi físic: el carrer, la plaça, l’església, l’escola, el magatzem, el pont o el barranc…, o el carro del pare que anava al camp, la caldera i la cassa d’escaldar, els joguets de fusta o de metall… Elements físics que ens evoquen l’espai i el temps, duradors, permanents, en què estem i vivim; nosaltres, els nostres avantpassats, i, segurament, els nostres descendents. Hi ha una continuïtat. Amb el necessari canvi i adaptació. Amb el benentés que, per a saber el que som, hem de saber qui érem o d’on venim, en eixa escala de canvi o progrés permanent.

   Eixos llocs, eixos assumptes, conformen la nostra memòria. La memòria col·lectiva. Que recordem o rememorem a través de rituals (festivitats, tradicions…), commemoracions, edificis, símbols, relats, obres socials, fets culturals…

   Dos són els trets principals, a més d’altres, que caracteritzen i unifiquen la memòria col·lectiva dels habitants de la Marina Alta: la llata i la pansa. Un: la palma, la llata, la barxa, el barret i el cabàs. L’altre: el bancal de raïm moscatell, el carro, el riurau, el fornet d’escaldar, el sequer, la pansa, els magatzems, el port de Dénia…

   I tals objectes, tals edificis, tals fets… han de perviure, si més no, en la nostra memòria i record, perquè l’oblit ens portaria a l’amnèsia de grup, a la pèrdua de força i identitat. Tot està aquí, tot està escampat per aquí, es respira en l’ambient. S’hauria de guardar, s’hauria de preservar, s’hauria de fer transcendent a les noves generacions.

   I, en tant que reflecteixen l’activitat dels seus moradors en un temps passat, es constitueixen en referents de primer ordre. Delaten el transcórrer, l’evolució, la Història. Són testimonis de la pervivència i constància del grup. No cal dir que provoquen i transfereixen refiança i autoestima. El grau de conservació en què s’hi troben o la voluntat de la seva restauració per part de la col·lectivitat, són termòmetres del que hem dit anteriorment.

   Arribats ací, ens abstraurem de la generalitat per a centrar-nos en els  dos aspectes cabdals de la nostra memòria col·lectiva: la llata i la pansa. Crida poderosament la necessitat d’una “Casa de la Palma i la Llata” i d’una “Casa de la Pansa”. Sabedors som tots dels diversos intents de moltes poblacions: el Museu Etnològic de Dénia, l’Arqueològic i Etnogràfic de Xàbia, les iniciatives de Xaló, les iniciatives dels descendents de la fàbrica Saragossí de Gata, els projectes dels Ajuntaments de Pedreguer o de Gata, l’intent d’Ondara per concretar una realitat però més referida al món taurí, i molts altres més… Intents i realitats totes lloables, de moment circumscrites a l’àmbit local. Tal volta, reunir totes les forces en una demanda i empenta comarcal, potser tindria més possibilitat d’arribar a bon port. Només cal una voluntat de reeiximent mancomunat. Seria encomiable col·locar al davant l’objectiu c omú, i deixar per al final la ubicació o emplaçament, per no crear possibles disputes locals.

    A més d’una realitat en el marc de la Memòria Col·lectiva, la consecució d’una Casa de la Pansa i d’una Casa de la Palma i la Llata seria treballar i avançar en el camp socio-econòmic actual, per constituir-se en un ganxo i atractiu turístic de primera magnitud per a tota la Marina Alta.

Jesús Moncho

Publicat el 2 octubre 2020

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat