Jesús Moncho Pascual

LA GANIVETADA

Al cap de la nit, els amos del bar trauen al carrer l’últim client amb evidents signes d’embriagament. El tiren sobre la vorera, l’abandonen al carrer. Un vianant, sorprés per l’acte que veu, s’alarma una mica. S’acosta. Discuteixen. Una ganivetada tanca la discussió… Fosca mort en fosca nit, en una preciosa localitat del nostre litoral.

Potser tot comence en el moment en què un decideix entrar en una botiga, a comprar una navalla. Per a què? Per què? Perquè la necessita. Perquè creu que la necessita. La seua presència, els seus arguments, el seu sentir i dir, no són prou. Necessita alguna cosa més. Ell creu que és la navalla. És el complement, és el colofó per a què li facen cas d’una vegada. Només vol que li facen cas. Imposar la seua voluntat. No pensa en res més. Tal volta perquè crega que tot allò altre no té importància. Tal volta perquè no tinga més enteniment. Tal volta…

Fa ràbia vore una mort així. Causa irritació observar un tracte vexatori cap a algú, encara que estiga borratxo. La rebel·lió, el coratge contra la vexació o la injustícia potser siga un sentiment d’una bona part de la societat. Ningú està cridat, però, a fer-se el bregat o anar amb excés de valentia per la vida. Ser temerari no és cap imperatiu social. Tanmateix, actuar des de la consciència de cadascú, des de la profunditat del seu ser, tal volta forme part de l’entramat quotidià de les persones, i de vegades pot ser que un se senta impel·lit a actuar. Audàcia, valor, valentia, prudència, ràbia, domini, imposició… formen part del nostre ser. Són afectes humans. Uns positius, els altres negatius. Però humans. La navalla, no; és clar que no. La navalla, l’arma, són apèndix, són postissos, per a tolits de ment, per a mancats de cor.

Jesús Moncho

Publicat el 5 octubre 2010

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat