La força, el poble i la llei
Després de tallar-li el coll a Calígula emperador, la Guàrdia Pretoriana buscava coronar un personatge que fóra pantalla o titella de les seues imposicions, personatge una mica calavera, clar és, i que trobà en la persona de Claudi.
La força, d’ulls cecs i ment obtusa, és un vector moral d’inferior capacitat a la voluntat d’un poble. Per molt que la força tracte d’imposar-se, irremeiablement acaba sent superada per l’expressió de la necessitat i la voluntat de la ciutadania, que té i presenta un pes irrebatible, i que acaba informant i conformant els actes i actituds dels governants. El governant no pot ser insensible a les demandes de la gent. Ha d’adequar el seu quefer a allò que necessita i proclama el poble. Estem parlant d’allò que en les societats actuals se’n diria «Principi Democràtic», el poder de la gent.
La llei, per tant, és una emanació del principi democràtic. I, òbviament, no pot estar en contradicció a la voluntat de les gents. Si així fóra, estaríem davant d’un conflicte. Conflicte que només pot resoldre’s de dos maneres: una, a través de l’expressió del principi democràtic, és a dir, la paraula, el diàleg i el consens; o dos, el manteniment de l’estatus anterior a la manifestació de la voluntat de les gents, o siga, la imposició per la força d’un estatus vell contra el nou. Diàleg o força. La força és un vector d’inferior capacitat moral a la paraula, el diàleg i el consens. I, com tots sabem, la marxa i ascens de les societats està en la constant transformació i adaptació als nous temps, sempre de la mà de la voluntat lliurement expressada i pacífica de les gents.
Jesús Moncho
